Sinònims: espècie en extinció

 

Fa temps que ho vinc observant en tots els mitjans de comunicació: Tant hi fa que siguin orals – ràdio, televisió – o premsa escrita quotidiana o hebdomadària; ens hem oblidat dels sinònims!!

Avui dia es fàcil veure la mateixa paraula repetida dues i tres vegades a la mateixa frase i el locutor i/o periodista es queda tan ample! “En un escueto comunicado, el director ha comunicado que...” és només un exemple dels centenars de frases que es redacten i/o es locuten cada dia.

Recordo amb enyorança els exercicis que ens feien fer a l’escola ja des de ben petits: et donaven una llista de paraules i tu havies de trobar totes les maneres possibles d’expressar el mateix concepte sense repetir el model que se t’havia proposat. Per exemple: pena. Enyorança, tristor, compungiment, malenconia, melangia...A les redaccions que ens donaven com a deures, ens treien punts quan hom havia repetit un terme (sinònim de “paraula”) més d’un cop, ja no en una mateixa frase, sinó en un mateix paràgraf!

A banda d’embellir i enriquir el text que havíem redactat, la “cacera de sinònims” era un exercici boníssim per eixamplar la nostra cultura, o el que és el mateix: la nostra intel·ligència.

Em temo que la nostra generació fou de les darreres en fer aquesta mena d’exercicis, com també sembla que passa amb els dictats, els resums de llibres i les redaccions, on es buscava no només la perfecció de l’ortografia, sinó la profunditat del propi pensament. I ja no parlem de la cal·ligrafia o de la memorització de poemes ¡Per què escarrassar-se si ja ningú no escriu a mà i encara menys memoritza! ¡Quina pèrdua de temps més inútil quan amb un simple “clic” hom pot accedir a tots els estils gràfics haguts i per haver, a banda de tots els poemes del món!

Aquestes aptituds s’han sacrificat en nom de la immediatesa. Segons em diuen els meus amics mestres, als plans d’estudis actuals ja no hi ha lloc ni temps per perdre en aquestes futil/subtileses. Saber, què? Saber per a què? Tan hi fa. No hi ha espai en el horari lectiu; ni tan sols hi ha curiositat. Només desfici d’acumular dades per fer grans treballs tècnics amb les darreres eines informàtiques. Només es valora l'habilitat per planificar “projectes” que mai no esdevindran pràctics perquè ningú no s'ha pres la molèstia de comprovar abans llur efectivitat real. Això obligaria a “refer”, a “repensar” i a la nostra societat el que no és tangible no existeix.

A l’era digital, fer una redacció “en brut” per poder passar-la “a net”; exprimir-se el cervell per trobar les paraules més adients, la sintaxi més efectiva per tal que el missatge que es té la intenció de donar arribi a l’oient/lector/espectador de la manera més precisa possible ja no té cap sentit. La immediatesa ha fet un cop d’estat i ha arrabassat el poder a la connotació. És a dir, l’emissor del missatge ha renunciat a donar als seus articles la pàtina personal que els feia únics. Això sí: les redaccions – dels diaris, de les televisions, de les ràdios – imposen i dicten el seu particular punt de vista, segons el color polític al qual estigui adscrit cada mitjà.

La forma, la bellesa de la prosa són qualitats passades de moda en unes redaccions digitalitzades que “vomiten” centenars de notícies per hora. El que és última novetat ara, deixa de ser-ho em qüestió de segons. Els articles es fan a corre-cuita mentre els llibres d’estil de cada diari acumulen la pols dels temps en les lleixes desactualitzades, perquè no tenen cap botonet per fer-los un back-up ràpid.

Ja no hi ha ganes ni paciència -que és la mare de la ciència-  per jugar a buscar paraules que volen expressar un mateix concepte de manera diferent. Per què fer-ho si el receptor només vol saber a quin polític criticar pels errors d’una actualitat convertida en una cursa per atrapar la immediatesa?