jueves, 13 de diciembre de 2018

L’advertència cívica de les nostres iaies


  
“Una cosa és la llibertat i una altra de ben diferent es el llibertinatge”. Així advertia la generació de les nostres iaies dels perills de la manca absoluta de normes en una societat.
La meva generació escolar, que va acabar els estudis de batxillerat cap a principis dels vuitanta, va ser la primera víctima d’aquest instint rousseaunià de laisser faire. Quan érem a Cinquè d’EGB al claustre de professors se’ls va acudir no posar-nos notes. El desastre fou important. No només el rendiment acadèmic –fins i tot el dels “empollons” de la classe– va baixar en picat, sinó que també ho feu el comportament de l’alumnat: professors insultats, vexats; mobiliari escolar destrossat perquè se’ns va acudir jugar al joc d’estampar una llibreria contra la paret, la formació dels nostres valors ètics en stand-by. En quant  als morals, també van desaparèixer donat que el professor de religió va començar a dedicar les seves classes a parlar “d’OVNIS” i d’altres temes que encuriosien els adolescents d’aquell temps.

Aquella rauxa llibertària va durar poc. El claustre es va acabar adonant que, si volien formar la ciutadania del futur, calia inculcar-nos el valor de l’esforç. Sobretot establir normes, codis de conducta que ens ensenyessin que no estem sols en aquest món, que tothom té dret a una vida digna i que aquesta dignitat comença pel respecte d’altri.

A casa meva, allò era una obvietat més que assumida. No gens menys teníem una mare Suïssa, un país amb un codi de conducta ferreny pel que fa a la convivència cívica: no solament no es veu ni una sola burilla pels carrers, sinó que puges a un autobús públic o entres a un restaurant i les converses són un lleu murmuri de pocs més decibels que els que pot tenir la remor del mar.

“Aquí som més autèntics!” –ens dèiem quan tornàvem a Barcelona després de les nostres vacances helvètiques– “una societat que no pot expressar els seus sentiments en llibertat és una societat castrada”.

Aleshores encara no sabíem que un dia la nostra Barcelona s’embrutiria fins a límits insospitats en nom de “Madame Liberté”…sans fraternité . Perquè deixar que els instints més bàsics campin al seu aire arrasant amb les normes de civisme més elementals és de tot menys respectuós amb l’albir general.

Però és clar: per a un governant que se les dona de “guai” sempre és millor vestir-se amb la toga de la màniga ampla que no pas amb la cuirassa rígida del “repressor”. I, sobre tot, és més còmode. Perquè a banda de no haver d’escarrassar-se fent complir la llei, sembla immunitzat contra tota possible responsabilitat: que el centre de la ciutat s’hagi convertit en un femer és culpa dels altres, que no saben que és l’auto-control. Perquè un, o una, governant municipal no és cap “mama” destinada a educar els ciutadans. Només faltaria!

Governar no és fàcil, fer-ho en democràcia encara ho és menys. És una equació amb moltes incògnites pertanyents a una multitud infinita de variants (sensibilitats, maneres de veure la vida) tot salvaguardant el caràcter genuí d’una ciutat cada vegada més cosmopolita, que vol dir cada vegada més heterogènia: diferents ètnies, diferents costums... Però semblaria evident que la tasca primordial d’un batlle hauria de ser protegir la majoria: aquella que per la nostra gran sort, té un sostre sota el qual guarir-se –pagat per cert amb el suor del seu treball– compleix totes les normes que se l’hi imposen –taxes incloses– i té un comportament cívic, que vol dir que pensa, no només en satisfer les seves pròpies necessitats sinó que mira de fer-ho respectant el dret que té el seu veí a satisfer les seves. La qual cosa implica, tot sovint, haver d’estar-se’n.

Deixar campar els instints lliurement no és propi ni dels animals. Ells també tenen les seves lleis i qui no les compleix ha d’assumir-ne les conseqüències.

Quan els alumnes de la meva escola vam créixer, i alguns van formar famílies, vam entendre que no imposar cap llei, com ens va passar a nosaltres en una certa etapa de la nostra educació, no té res de “guai” i encara menys de valent. Ans al contrari, és la postura covarda de qui té por a perdre –en aquest cas– els quatre vots que ha esgarrapat en un moment de dubte i de canvi social.

Governar pendent de les enquestes és com una daga que acaba girant-se contra un mateix. Però sobre tot és un menyspreu cap a la ciutat que assegures estimar tant. Perquè, si és així com és que deixes que l’embruteixin físicament, però també d’ànima, enfrontant llurs habitants?

No hay comentarios:

Publicar un comentario