“Una cosa és la llibertat i una altra
de ben diferent es el llibertinatge”. Així advertia la generació de les nostres
iaies dels perills de la manca absoluta de normes en una societat.
La meva generació escolar, que va
acabar els estudis de batxillerat cap a principis dels vuitanta, va ser la
primera víctima d’aquest instint rousseaunià de laisser faire. Quan érem a Cinquè d’EGB al claustre de professors
se’ls va acudir no posar-nos notes. El desastre fou important. No només el
rendiment acadèmic –fins i tot el dels “empollons” de la classe– va baixar en
picat, sinó que també ho feu el comportament de l’alumnat: professors insultats,
vexats; mobiliari escolar destrossat perquè se’ns va acudir jugar al joc
d’estampar una llibreria contra la paret, la formació dels nostres valors ètics
en stand-by. En quant als morals, també van desaparèixer donat que
el professor de religió va començar a dedicar les seves classes a parlar
“d’OVNIS” i d’altres temes que encuriosien els adolescents d’aquell temps.
Aquella rauxa llibertària va durar
poc. El claustre es va acabar adonant que, si volien formar la ciutadania del
futur, calia inculcar-nos el valor de l’esforç. Sobretot establir normes, codis
de conducta que ens ensenyessin que no estem sols en aquest món, que tothom té
dret a una vida digna i que aquesta dignitat comença pel respecte d’altri.
A casa meva, allò era una obvietat més
que assumida. No gens menys teníem una mare Suïssa, un país amb un codi de
conducta ferreny pel que fa a la convivència cívica: no solament no es veu ni
una sola burilla pels carrers, sinó que puges a un autobús públic o entres a un
restaurant i les converses són un lleu murmuri de pocs més decibels que els que
pot tenir la remor del mar.
“Aquí som més autèntics!” –ens dèiem
quan tornàvem a Barcelona després de les nostres vacances helvètiques– “una
societat que no pot expressar els seus sentiments en llibertat és una societat
castrada”.
Aleshores encara no sabíem que un dia
la nostra Barcelona s’embrutiria fins a límits insospitats en nom de “Madame Liberté”…sans fraternité . Perquè
deixar que els instints més bàsics campin al seu aire arrasant amb les normes
de civisme més elementals és de tot menys respectuós amb l’albir general.
Però és clar: per a un governant que
se les dona de “guai” sempre és millor vestir-se amb la toga de la màniga ampla
que no pas amb la cuirassa rígida del “repressor”. I, sobre tot, és més còmode.
Perquè a banda de no haver d’escarrassar-se fent complir la llei, sembla
immunitzat contra tota possible responsabilitat: que el centre de la ciutat
s’hagi convertit en un femer és culpa dels altres, que no saben que és
l’auto-control. Perquè un, o una, governant municipal no és cap “mama” destinada
a educar els ciutadans. Només faltaria!
Governar no és fàcil, fer-ho en
democràcia encara ho és menys. És una equació amb moltes incògnites pertanyents
a una multitud infinita de variants (sensibilitats, maneres de veure la vida)
tot salvaguardant el caràcter genuí d’una ciutat cada vegada més cosmopolita,
que vol dir cada vegada més heterogènia: diferents ètnies, diferents costums...
Però semblaria evident que la tasca primordial d’un batlle hauria de ser
protegir la majoria: aquella que per la nostra gran sort, té un sostre sota el
qual guarir-se –pagat per cert amb el suor del seu treball– compleix totes les
normes que se l’hi imposen –taxes incloses– i té un comportament cívic, que vol
dir que pensa, no només en satisfer les seves pròpies necessitats sinó que mira
de fer-ho respectant el dret que té el seu veí a satisfer les seves. La qual
cosa implica, tot sovint, haver d’estar-se’n.
Deixar campar els instints lliurement
no és propi ni dels animals. Ells també tenen les seves lleis i qui no les
compleix ha d’assumir-ne les conseqüències.
Quan els alumnes de la meva escola vam
créixer, i alguns van formar famílies, vam entendre que no imposar cap llei,
com ens va passar a nosaltres en una certa etapa de la nostra educació, no té
res de “guai” i encara menys de valent. Ans al contrari, és la postura covarda
de qui té por a perdre –en aquest cas– els quatre vots que ha esgarrapat en un
moment de dubte i de canvi social.
Governar pendent de les enquestes és com una
daga que acaba girant-se contra un mateix. Però sobre tot és un menyspreu cap a
la ciutat que assegures estimar tant. Perquè, si és així com és que deixes que
l’embruteixin físicament, però també d’ànima, enfrontant llurs habitants?
No hay comentarios:
Publicar un comentario