Un casament especial dins d’un món a part

El dia 21 de setembre del 2018 el telenotícies Migdia de TV3 s’inflava de poder donar una notícia positiva: el Tito i la Luisa, afectats de paràlisi cerebral  en un grau 3 es casen després de quatre anys de relació.

Sens dubte una bona notícia. Sempre ho és quan dues persones –no importa el sexe ni la condició– decideixen embarcar-se en la complicada aventura de compartir la vida.

I tot i així, no he pogut evitat sentir una punxada al cor. Com si dins meu s’hagués activat un ressort que digués “I què? A vosaltres què us importa!”. El meu ressort ha tornat a fer un bot –aquest més gros i més enfadat – quan ha sentit les declaracions del terapeuta de la residència on viuen tot dient que, “la parella dorm junta perquè té una vida sexual molt activa”. Però on s’és vist! Aquest fet no pertany a la seva intimitat? O és que pel fet de ser discapacitats físics es pressuposa, com sempre, que aquesta gent no té/no tenim vida afectiva? PRI-VA-DA, per cert!

Serà que la meva condició de discapacitada –tant lleu com per poder viure sola i ser tractada pel meu entorn com una més– em fa llegir entre les línies de les escasses notícies d’aquesta mena. Suposo que a ningú li ha semblat estrany el fet que la parella hagi de viure en una residència. A mi sí! I em revolta! Més quan al sentir les declaracions de la Luisa –fetes amb una veu més nítida que no pas la meva– hom arriba a la conclusió que es tracta d’una dona assenyada i racional: expressava els seus dubtes, les seves recances, procurava no fer-se il·lusions. Segur que mil vegades més sensata que les desenes de núvies “moníssimes” que també han donat el sí per aquestes mateixes dates.

No senyors! No era això!, com deia la cançó del compositor de Verges. La veritable notícia hagués estat que en Tito i la Luisa s’haguessin pogut casar de veritat i no de “mentirijillas”. En un jutjat o en una església, com tothom que no ha de viure sota l’espasa de Damocles de la por de perdre la pensió si s’uneix a un altre pensionista.

La verdadera notícia hagués estat que en Tito i la Luisa haguessin pogut anar a viure a un pis, adaptat això sí, però enmig de la vida real i no pas arraconats en un tros de món especialment creat per “emmagatzemar” aquells que ja són vells o tenen dificultats massa evidents per integrar-se en la foto de disseny que vol ser el món actual.

La verdadera notícia bomba hagués estat que en Tito, o la Luisa, haguessin trobat una parella sense cap disminució, perquè en el nostre món es considerés la vàlua de les persones no pas pel seu aspecte exterior, sinó per la seva bellesa interior.

Digueu-me inconformista. Digueu-me boja somiatruites: però mentre això no passi, tot el demés seran almoines. O encara pitjor: cortines de fum expressament creades per no encarar la qüestió d’una punyetera vegada. En el nostre món, tan modern i tecnològic, encara segreguem per qüestions tan absurdes com l’aparença exterior.

I amb tot: moltes felicitats Tito i Luisa. I molta sort!

Cristina Harster Wanger