Vides esquinçades per un “momentet” covard

“Si només era un momentet!”, s’escudava l’abusador Joaquim Benítez, mestre d’educació física al col·legi dels Maristes de les Corts. Davant de les càmeres de televisió, explicava la seva experiència amb un desvergonyiment propi de qui se sap posseïdor de totes les justificacions morals. Fou el primer del degotar incessant de testimonis, tots masculins, que asseguren haver sigut objecte d’abusos sexuals durant la seva infantesa i/o primera adolescència.

Cert, un orgasme només dura uns instants. I si l’església, la catòlica i Romana, no s’hagués posat pel mig intentant ordenar i pontificar sobre assumptes que assegura no voler conèixer en primera persona, a hores d’ara és molt probable que el sexe no fos –ni més ni menys– que una activitat més de les que l’ésser humà fa servir per relacionar-se. En quins termes (amor, plaer, amistat, procreació...)? Tot depèn del moment, de la personalitat, del desig dels/les participants com adults sexualment madurs.

Que el sexe no és propietat exclusiva de l’edat adulta? Ja ho sabem. De fet, no calia ni que el Doctor Freud ens ho expliqués. En el temps dels grecs era usual que els savis es fessin acompanyar per joves efebus als quals descobrien el món, i no només el de les idees. Tots hem sigut nens; tots guardem en el nostre bagul privadíssim escenes i records que ens abocaven a un pou estrany, sobre les aigües del qual hi suraven desitjos sensuals, tan difícils de definir com de governar.

Amb el temps, les aigües fosques del nostre pou anaven esdevenint més clares. O potser érem nosaltres qui vam aprendre a entrellucar entre el verdet opac que les cobria. Fou aleshores quan vam llançar-nos al bany de l’amor. Ho vam fer al mateix temps que altres banyistes i tots plegats vam aprendre a nedar, que no vol dir altra cosa que tenir la llibertat de fer que aquest “momentet” que dura un orgasme adquirís més entitat. Entitat personal, única, intransferible, tan profunda o tan banal com vingués de gust al nostre cos i al nostre cor.

Es pot entendre que hi hagi gent a qui li faci basarda pujar sobre aquest cavall salvatge que és el desig. Es pot entendre que hi hagi gent que no es vegi amb cor d’ensinistrar-lo i el deixi passar rabent al costat de la seva vida. Hi ha situacions humanes que impedeixen accedir-hi amb naturalitat. Vivim en un món on la sensualitat té silueta de cos perfecte. I si no és així, si els fats t’han endossat una tara prou visible, ho tens fomut perquè altres descobreixin les aigües cristal·lines del teu pou. Tot i que els miracles també passen; jo ho sé prou bé: he pogut estimar i ser estimada. I això que...

Però no estem parlant de mi: estem parlant de gent que es creu tan pura, tan per sobre dels “pecadors mortals” quedecideix extirpar-se els instints més humans. I per justificar-ho és capaç de

pervertir la naturalesa fins a extrems imperdonables:

“Ens inculcaven la misogínia” – afirmen algunes de les víctimes dels casos de pederàstia a l’església que van degotantincessantment sense que res ni ningú ho aturi. Prou que m’ho crec! Si finsentrat el segle XX les altes instàncies eclesiàstiques no permetien la presència de dones al cor de la Capella Sixtina! Preferien, a canvi, castrar els escolanets per tal que llur veu romangués “blanca”...i de passada s’asseguraven “material fresc” per satisfer els seus baixos instints?

“És menys pecaminós beneficiar-se un noiet que una dona feta i dreta”, deuen pensar tot justificant-se. Al cap i a la fi, a una dona - o a un home - se l’ha de seduir, o al menys pagar. En canvi a un noiet, què més fàcil que ficar-s’hi al llit tot dient-li que Déu ho vol així? Total, només serà un “momentet”.