La melangia d’un 11 de setembre

Avui és 11 de setembre i soc a casa. A aquestes hores, vora les 21:00 de la nit, ja sé que milers de persones han ocupat la Diagonal en nom de la Llibertat. I jo soc a casa. No pas perquè no vulgui compartir la joia i l'alegria dels meus conciutadans, sinó perquè no ho puc evitar sentir certa tristor. De fet, el meu Facebook hi he penjat de bon matí, no una estelada com seria el cas, si no la vella cançó del Brassens, “la mauvaise reputation”.

I és que em sento així: una pària. Com si les tornes haguessin canviat i la nena que fa 30 anys, gairebé 40, que va acompanyar son pare a una de les primeres manifestacions què reivindicava amnistia Llibertat i estatut d'autonomia, hagués passat el bàndol dels opressors contra els quals va lluitar.

“Em podeu citar algun país que inclogui el dret d’autodeterminació a les seves constitucions?”, vaig penjar el dia abans a la mateixa xarxa social. Els meus fidels seguidors, tots de la meva corda política segons aquells que tenen la necessitat de classificar-ho tot a la vida, incloent els volubles sentiments, han fet un m'agrada. D’altres, més ingenus, han citat països de l'entorn Europeu de provada tradició constitucionalista. Només un ha tingut el valor de reconèixer que, efectivament, no hi ha cap lloc en el món que reculli el dret a l'autodeterminació. Acte seguit, però, m'ha puntualitzat que ell no creia en les constitucions, que de fet, no n’ha votat mai cap. I tanmateix, continua el meu benvolgut amic, seria desitjable que les constitucions poguessin incloure el dret a l’autodeterminació, que això mostraria la maduresa dels estats. En definitiva, el meu respectuós amic –va començar la seva resposta tot dient-me “amb tot el respecte del món per la teva opinió” cosa d'agrair en aquest entorn nostre cada cop més crispat– advoca per què tots els països tinguin una mena de botó d'autodestrucció per tal de fer-lo anar quan sigui convenient. Una utopia ben lloable, si no portés implícita el fet que la llei es convertiria aleshores en paper mullat, a gust de l’humor i les apetències dels ciutadans amb més poder per fer-les canviar.

Sempre he pensat que el moviment sobiranista va molt més enllà una utopia política d’independència. Des que va començar a tenir la il·lusió de pensar, l'home ha aspirat a un món millor, més just, més solidari, més racional. La nostra història en va plena de moments en que aquest anhel de construir un món millor ens ha portat a edificar castells excels sense cap fonament que els fes aguantar els embats d'una realitat que no sempre és fàcil d'empassar. Algunes vegades aquests ideòlegs tenien la sort de comptar amb polítics realistes que els feien tocar de peus a terra. Cert, les revolucions han portat molts beneficis per a les generacions següents, però no podem oblidar el cost humà que també han suposat ¿De veritat que no disposem en ple segle XXI d’eines d’implementació del benestar general més enllà de la protesta i l’enfrontament? Com tenim el cor de queixar-nos quan hi ha altres parts del món on la vida humana és sistemàticament massacrada? Sí, és clar, volem acollir. És sempre més fàcil que implicar-se en la reconstrucció d’estats que no són el nostre.

I també s'ha donat el cas que la ideologia s'ha pervertit per manipular les opinions, especialment quan hom no està massa segur de poder acomplir allò que va prometre. Si posés alguns exemples molt propers, se m’acusaria d'extremista, per no dir la paraula que balla en el pap de tots els sobiranistes convençuts (fatx…). El maniqueisme de “ estàs amb mi o contra mi” sempre ha donat bon resultat als manipuladors.

Han passat tantes coses des de que el primer president de l’era post-pujolista s’empesqués independentisme per pressionar l'estat espanyol cap a un pacte fiscal, que ja no recordem com va començar tot i, per tant, no tenim la suficient perspectiva per veure fins a on hem arribat. Artur Mas va atorgar el relleu Carles Puigdemont sabent molt bé el que es feia: lliurava el testimoni a un independentista de pedra picada, que no tenia dubtes sobre la seva fita ideològica, encara que aquesta passés per saltar-se la llei que el seu propi partit va votar: la Constitució.

La Constitució: heus aquí en mal de tots els mals, ens diuen. Redactada en un moment en què la democràcia s’estava gestant en un ventre que havia estat dictatorial, no dona possibilitat d’acomplir el somni sobiranista.

Ja poden els entesos en lleis convidar a la part suposadament agredida a asseure’s a la taula per tal de modificar-la. El discurs dels polítics independentistes evita sistemàticament les preguntes que et vinguin a veure amb la lògica més bàsica: “Com és que cap país d'Europa no ha donat suport explícitament el nostre anhel d’Independència? Com és que els governs de Bèlgica o Alemanya es limiten a llençar pilotes fora o, com a molt, a aplicar estrictament les seves lleis? On és la declaració de l ‘ONU sancionant Espanya per ser un estat repressiu?”. A canvi, aboca el victimisme pueril i fàcil per convèncer la seva població. Presos polítics? Polítics presos!, en realitat, perquè van saltar-se la llei. Que la llei és injusta? Doncs maldi per canviar-la amb les eines que té al seu abast. No m’engegui el ventilador repartint culpes! Això no porta enlloc!

Dos no es barallen si un dels dos no ho vol. És obvi que l’unionisme espanyol tampoc no ha fet bé la seva feina. Que el que li tocava era comprendre, buscar solucions imaginatives que apaivaguessin els ànims. La seva agressivitat, desproporcionada i gratuïta, només ha fet augmentar els arguments de qui no vol continuar formant part d’un estat ancorat en un passat totpoderós que fa temps que se li va esmicolar entre els dits de la prepotència. Però a casa em van ensenyar que voler convèncer l'adversari que s'equivoca és tan inútil com pretendre guardar l'aire fresc de muntanya en una ampolla.

Sí, avui és un dia trist per a qui no es deixa arrossegar per les il·lusions imposades. Estic convençuda que seria molt més feliç si pogués compartir la joia dels milers de persones que han sortit al carrer per perseguir una quimera impossible. Al capdavall, jo també sé el que és ser una minoria oprimida. La meva discapacitat física m'ha tancat moltes portes injustament. Però el meu cor s’ha negat sempre a amargar-se, a ressentir-se contra aquell que està convençut que un defecte físic és necessàriament un impediment per dur a terme qualsevol tasca.

És aquest, el ressentiment, el que veig en les paraules dels polítics que no em representen perquè no els he escollit. I em dol fins al fons de l’ànima. És un sentiment que em fa por, perquè la història ja m'ha explicat fins on pot arribar. Les mitges veritats per justificar el que no s'ha pogut aconseguir són un ciment feble, alterat, que no ajuda a la cohesió social. Més d’hora que tard acaba esquerdant-se fent molt difícil la reconstrucció.

Per això prefereixo quedar-me paraules d'aquells que, no compartint les meves opinions, es prenen la molèstia rebatre-les amb afecte i respecte. Gràcies a vosaltres, aquest Onze de Setembre no serà tant trist. Jo també us estimo!

Cristina Harster Wanger