Diu l'home modern que no li
queda res per descobrir. Potser sigui
per això que, quan es cansa de sí mateix vola enllà del món que li és quotidià tot
buscant la seva essència.
I tanmateix no cal anar massa
lluny per trobar el mirall trencat on es reflecteixen les seves febleses.
Aquests dies el grup de
descobridors hem fet honor al nostre nom: ens hem abocat al pou del nostre
passat europeu per mirar-nos als ulls honestament.
La primera parada fou Belgrad,
capital de Sèrbia. Els seus edificis són grisos, severs, contundents, com si
volguessin recordar al visitant la seriositat del règim comunista que els va
fer néixer. Però com que l’ànima humana és perpètuament rebel i busca la seva
transcendència per molt que declari “déu ha mort” (Nietzsche), sorgeixen aquí i
allà vestigis de les seves aspiracions espirituals de grandesa. Un exemple n’és
la catedral de Sant Sava amb la seva cripta daurada i les seves làmpades que
pengen del sostre tot il·luminant els frescos d’aquest sant oriental que fou el príncep Rastko Nemanjitx,
fill de Stefan Nemanja, governant i fundador de l'estat medieval serbi. Després
de visitar-la, el mausoleu dedicat a Tito resulta la caricatura d’una esplendor
impostada per la força d’unes conviccions inscrites en la pedra esmicoladissa de
qui vol imposar el paradís terrenal per la força. D’això en sabia alguna cosa
l’escriptor serbi Milorad Pavić (Belgrad, 15 d'octubre de 1929 - 30 de novembre de 2009), professor i
candidat al Premi Nobel de literatura, la
casa del qual vam poder albirar
de lluny en un moment de la nostre visita per la ciutat.
La prova fefaent de la inclinació natural de
l’home a l’elevació espiritual la vam trobar durant els dies següents, quan vam
visitar els monestirs de Topola-Oplenac, lloc de descans – temporal i etern–
dels reis serbis de la Dinastia Karajordjevic. L’església de Sant George, amb
les seves cinc cúpules i els mosaics d’estil oriental són una mostra més de
l’eterna carrera de l’home per assolir la puresa. Pur era el rostre de la monja
que ens va guiar pels camins del monestir de Zica. La lliçó apresa? Doncs que
tant
aquí com allà la busca eterna de la transcendència és per a alguns el leitmotiv de llur existència. Segurament
nosaltres, adossats com estem a les tribulacions intranscendents, els devem la
conservació d’aquesta llumeneta que til·lita dins nostre i que ens recorda –amb
raó o sense– que som molt més que éssers vius destinats a desaparèixer.
Les dues nits al balneari de Vrnacka Banja ens
van transportar a temps passats per convertir-nos en passejants privilegiats de
principis de segle que prenien les aigües medicinals mentre contemplaven el
paisatge exuberant dels boscos i parcs que els envoltaven.
Morka Gora, “el pueblo español” dels Balcans.
Un lloc ben pintoresc si no fos perquè el destí ens tenia preparada una trampa
en la qual va anar a caure la nostra Oliva. Res no va ser igual a partir
d’aleshores.
Al travessar la frontera el silenci dens
s’apoderava del nostre autocar. La Tatiana, en David i en Milan creuaven els
dits perquè els duaners ens deixessin passar malgrat tots els malgrats. I així
va ser com vam arribar a la ciutat del cor trencat: Sarajevo, on els seus
edificis mostren a propis i estranys les ferides d’una guerra massa propera en l’espai
i en el temps. Leila, la jove i entusiasta guia, ens va fer recórrer les
diferents parts d’aquesta ciutat, on conviuen en pau les religions i els seus
fidels, sense que la crida a l’oració del muetzí des del minaret de la mesquita
destorbi el recolliment de les esglésies ortodoxes. Passejàrem pels carrers
alegres de la zona comercial, on es troba el característic pou de l’aigua, fins
al lloc exacte on l’arxiduc Francesc Ferran, hereu presumpte a la corona
d’Àustria, i la seva esposa foren assassinats donant pas a la Primera Guerra
Mundial. Passàrem per la mesquita Gazi
Husrev-beg, per la catedral catòlica i pel temple ortodox amb la sensació que
l’enteniment entre diferents cultures és possible.
I tanmateix, aquesta certesa s’esvaeix quan hom
s’atansa al passadís excavat sota l’aeroport de la ciutat, per on arribaren els
aliments i els articles de primera necessitat. Pot la política arribar a tals
extrems de crueltat? O és l’anhel de “ser” reconegut com un grup humà superior
a l’altre el que és capaç de convertir-nos en monstres per als nostres veïns: homo homini lupus est (l’home és un llop
per a l’altre home). Els vestigis de glòries passades com les instal·lacions
dels JJ.OO. d’hivern de 1984 no aconseguien difuminar les traces del recent
patiment humà. A un dels edificis encara derruïts un rodamon ocupava un dels departaments
esventrats del que fou en el seu dia un hotel de luxe.
Finalment Mostar, un altre enclavament de
l’horror que només fa uns anys contemplàvem impassibles des dels nostres
televisors instal·lats a poques hores de vol del lloc de la tragèdia. Actualment
disfressat d’enclavament turístic, amaga el dolor passat en la intimitat de les
seves llars tradicionals.
I entremig la natura exuberant, que s’emparra pels cingles i per les comes fins a
conformar la vena perfecta que cobreix totes les ferides fins a fer-les sanar i
desaparèixer amb l’aigua fresca dels seus rius. Maternal i comprensiva, ella
sempre ens dona l’oportunitat de tornar a començar.
Cristina Haster Wanger
Agost 2018
No hay comentarios:
Publicar un comentario