DIA DE LA DONA TREBALLADORA O LA LLUITA CONTRA L’INSTINT DE DOMINACIÓ

Avui, dia 8 de març, coincidint amb el “dia Internacional de la Dona Treballadora”, les dones hem decidit fer vaga. Segons les primeres xifres, entre 4,7 i 5,3 milions de dones l’han secundada a tot l’Estat de la Pota de Lleó. No importen els colors polítics ni les classes socials; totes o gairebé –em costa imaginar alguna discrepància per la banda femenina– i tots o gairebé tots –també em costa imaginar que hi hagi divergències per la banda masculina– hi estem d’acord: s’han d’acabar les discriminacions per raó de sexe en cada un dels àmbits de la vida humana: social, laboral, econòmica...

Durant aquestes darreres setmanes els mitjans de comunicació ens han ofegat amb estadístiques que parlen de la poca presència de dones en terrenys com la judicatura, la tecnologia, la ciència, l’exèrcit. S’ha parlat de “conciliació laboral”, d’un repartiment més just de les tasques domèstiques...

Però encara no he vist ningú que es decidís a agafar el brau per les banyes. La situació d’inferioritat i vulnerabilitat de la dona és esclava d’una llei que belluga el món des del paleolític: la llei de domini del més fort sobre el més feble.

Així de brutal, així d’irracional. Les elucubracions sociològiques sobre els primers moviments feministes, a finals del segle XIX estan molt bé. “Es de bien nacido ser agradecido”, que deien en altres generacions no massa llunyanes. Qui pot negar el mèrit de pioneres valentes que es van atrevir a fer un pas endavant en la defensa dels drets i de la dignitat, no solament d’elles, sinó també dels seus descendents? És precisament per això que hem escollit aquesta data per celebrar el Dia de la Dona Treballadora. El dia 8 de març de 1857 un grup de treballadores tèxtils de Nova York va decidir sortir als carrers per a protestar per les miserables condicions de treball en que havien de viure. Uns quants anys abans les primeres sufragistes angleses havien començat a exigir el dret a vot. Un dret que, en països suposadament avançats com Suïssa, les dones no conqueririen fins ben bé el segle XX. “La femme au foyer” és una frase que solia escoltar de la boca de les amigues de la meva àvia. “...perquè una dona que treballa està ocupant un lloc que correspon a un pare de família!”, continuava la frase.

Però mentre ens omplim la boca amb les nostres reivindicacions, els més dèbils muscularment parlant continuen caient com a mosques sota l’embranzida dels més forts. Ja poden ser dones, nens, malalts o discapacitats; tan l’hi fa.

I per tenir-ne consciència no cal anar fins als califats de l’Estat Islàmic, on cada dia es rapta, es viola impunement pel sol fet de demostrar qui mana. Aquí mateix, al territori de la pota de Lleó l’any 2017 van morir 99 dones per la “violència de gènere”. Més dades: en els darrers 15 anys al voltant de 920 homes han assassinat llurs parelles o ex-parelles.

...i el món no cau i ningú no es porta les mans al cap!!! Ens encongim d’espatlles i continuem el nostre tarannà, convençuts que aquestes coses no passen al nostre voltant. I si per casualitat passen, ja procurem allunyar-nos tant com podem quan sentim una discussió pujada de to pel celobert. Sota l’excusa de no immiscir-se en els assumptes privats assistim impassibles a demostracions flagrants d’abús de poder.

Quan entendrem que “fort” i “feble” no són més que antònims d’un diccionari? ¿Quan aprendrem que no es tracta de dominar, que no es tracta de destruir el castell de l’altre –ben  entès: sempre que tinguem garanties de saber que si ens hi decidim, la part contrària no estarà en condicions de poder tornar-s’hi?

Està molt bé això de reivindicar l’accés de les dones a tots els àmbits del poder. Però, ¿I si reivindiquéssim també l’autocontrol respecte als “tics” de la nostra feble natura, que ha de reafirmar constantment la seva superioritat, encara que sigui a força –mai més ben dit – de sotmetre el qui considera més feble que ell?

Aquest matí, mentre la Terribas feia vaga i els seus companys masculins feien el que bonament podien per salvar al programa, ha trucat una persona dient que patia una doble discriminació: la de ser dona i la de ser discapacitada. Sí noia! Ja sé el que és! Ens queda el consol de tenir la certesa que en les distàncies curtes sempre serem respectats!