En contra del que se sol dir i
repetir fins a convertir-lo en tòpic, les xarxes socials no sempre són deserts
intel·lectuals per on hi viatja la immediatesa caducifòlia. Tot depèn de com i
de per a què s’utilitzin. En aquest sentit, penso que cal anar amb compte a
l’hora d’emetre judicis de valor, no fos cas que de tan repetir les mateixes
sentències, les acabem convertint en tòpics tan buits de contingut com els que
pretenem combatre.
Formo part d’una tertúlia
literària formada per persones pertanyents a diferents àmbits socials i
professionals. Des de ja fa forces anys, ens reunim a l’Ateneu un cop al mes
per debatre a l’entorn d’un llibre triat per un de nosaltres. La irrupció de
les xarxes socials ens ha portat a obrir una pàgina del Facebook. A part de
penjar-hi l’ordre de tria, el títol del llibre del mes i establir el dia i
l’hora de la reunió, cada un dels membres té potestat per aportar informació
que pugui ser de l’interès del grup, ja sigui en relació al llibre que hem de
llegir, ja sigui en relació a alguna activitat cultural que pugui ser interès
del grup.
Quan arriben aquestes dates, és
obligat penjar el programa de les “Converses a la Pedrera”, una activitat
organitzada per la Fundació Catalunya la Pedrera que es du a terme al seu
auditori des del 2011. Es tracta d’un cicle de
converses entre dues personalitats de primer ordre en l’àmbit del saber. El
principal objectiu és donar a conèixer aquestes figures i la seva obra,
convidant-les a reflexionar sobre l’actualitat social i política i a exposar la
seva visió de futur.
Enguany, inaugurava el cicle una parella
de savis en el sentit més absolut del terme; no solament són capdavanters en els
seus respectius dominis professionals –Jordi Savall, eminent músic
especialitzat antiga, i Nuccio Ordine, professor de literatura italiana a la
universitat de Calàbria – sinó que llur sapiència es manifesta també en aquesta
humil i serena manera de veure el món per tal de poder meravellar-se’n.
Confesso sense vergonya que no coneixia al professor italià. Sembla que és
especialista en Giordano Bruno. I confesso amb molta vergonya que sabia molt
poc d’aquest home de l’era copernicana, condemnat a la foguera pel sol fet
d’acostar-se a la concepció moderna i pragmàtica del cosmos. Curiosament Giordano Bruno parlava de la màgia com a mitjà de coneixement.
És clar que en el seu context, la màgia s’entenia com el domini sobre les
forces físiques, espirituals o divines. Per aquest motiu es considerava que el
mag havia de concedir una forta atenció al treball de la imaginació, donat que
ella constitueix la porta d’accés a tots els afectes que capaços de commoure un
ésser viu.
No podia pas perdre-m’ho! Més,
quan hi havia un altre al·licient per propiciar l’expulsió definitiva les
molècules de mandra: al mateix edifici s’hi fa una exposició sobre Joan Ponç.
Penetrar en l’univers de Ponç és
com asseure’t en un vagó d’aquests “trens de la bruixa” que solen haver als
parcs d’atraccions i preparar-te per un viatge màgic a l’interior més recòndit
de l’ànima humana. “Diàbolo”, que és el
títol de l’exposició, és un viatge als racons més foscos i amagats de l’ésser
humà. El títol fa referència a un doble
significat: per una banda fa referència al diable com a símbol del mal, i d’altra
té un sentit lúdic al·ludint al joc malabar xinès. Transitar entre les pintures
de Ponç és avançar per un món de silenci, farcit d’incògnites transcendentals
que es mou en la solitud i l’aïllament, com la barca de Caronte, el barquer que
segons la mitologia clàssica s’encarregava de passar les ànimes des del món
tangible cap a l’infra-món a través de la Llacuna Estígia. A la pintura de Ponç
les pulsions, els anhels de l’ànima, les incògnites sobre el propi ésser hi són
reflectides en tota la seva cruesa i profunditat fins a confegir un magma que
atrapa l’ànima en l’aïllament més absolut. Només una tènue bombeta elèctrica
acompanya la solitud del creador, àvid de trobar la veritat i l’absolut enmig
d’un món hostil de mesquineses humanes. Però vet aquí que l’esperança només és
màgia, i no depèn de la voluntat de l’home.
De nou la màgia, com en el temps
de Giordano Bruno. Després d’escoltar la conversa serena entre Nuccio Ordine i
Jordi Savall, hom em surt reconfortat: encara queden persones de les quals
aprendre La utilitat de l’inútil (Quaderns
Crema 2013), obra que va llançar a la fama a Ordine donant a la seva
popularitat un avanç considerable. “Inútil” considerat des de la perspectiva
utilitarista de ments simples –no senzilles– que no veuen més enllà del profit
material de les coses.
Savall i Ordine van parlar de la
importància del mestre com a instigador de la “passió” (passionne en italià sembla encara més intensa). És precisament el component màgic que un bon
professor sap transmetre el que porta l’alumne a voler endinsar-se més enllà en
aquest laberint que és el coneixement. Ordine va comentar que la primera
persona a qui va voler comunicar l’assoliment del seu particular “cim” acadèmic
fou el seu mestre d’escola.
Jo també vaig tenir un mestre en
aquest sentit profund del terme. De fet, encara el tinc. Avui dia és una
persona rellevant de la ciència física que dona conferències arreu del globus
terraqüi. I tot i així, encara troba temps per reunir-se amb els seus alumnes
de fa trenta anys, quan ells amb prou feines eren uns adolescents que només
sabien orbitar a l’entorn d’ells mateixos. Tot i els anys i la distància que ha
passat des que fou el nostre tutor, coneix perfectament les fortaleses i les
febleses de cada un de nosaltres.
Com Ordine féu amb els seus
alumnes, el nostre mestre ens va ensenyar que el saber no ha de servir
necessàriament per a res, tret d’alimentar aquesta estranya llum que s’encén a
l’ànima quan hom descobreix que, abans de la seva existència hi van haver
altres ànimes portadores de la mateixa flama inquieta que sempre vol saber. Tot
sovint aquesta flama inquieta és a punt d’ofegar-se davant la incertesa. Però
tot d’una reviu i passa de generació en generació en una meravellosa carrera de
relleus. És una mena d’agermanament que no coneix ni el temps ni la distància,
tot fent-nos sentir menys sols en aquest viatge aparentment inútil que és la
vida.
Savall també va parlar de la seva
passione per la música, que el portava a voler
aprendre malgrat haver nascut en un entorn poc o gens propici a la cultura. En
els seus inicis, el seu fou un viatge en solitària obcecació en el sentit més
positiu de la paraula. Nascut a la petita ciutat d’Igualada, fou fill de pares
menestrals. Consideraven la cultura com un complement que donava un “to social”
–de ben jove el van fer anar a la coral–
però que en cap cas podia convertir-se en un mitjà de vida: “Et moriràs
de gana!”, li van dir quan Jordi els va comunicar que volia ser músic. En
aquest trajecte –passant per ser treballador a una fàbrica de filatures– també
va comptar amb mestres en el sentit més profund de la paraula, que el van
instar a investigar i aprofundir en l’art del violoncel fins al punt de fer-li
descobrir l’oblidada viola de gamba (literalment “viola de cama” pel fet que,
al contrari del que passa amb el violoncel actual el qual incorpora una pica per
recolzar-lo a terra, s’havia d’aguantar subjectant-lo entre les cames).
Tan un com l’altre van coincidir
en utilitzar la metàfora de la flor del Petit
Príncep de Saint-Exupéry (capítol VIII). A l’asteroide B-612 creix una flor
que comença a parlar amb el Petit Príncep. Ell es meravella de la capacitat de
transformació d’aquella petita planta: “El Petit Príncep, que assistia a la instal·lació d’un capoll enorme,
sentia que d’allà en sorgiria una aparició miraculosa, però la flor no acabava
de preparar-se per ser bella, a recer de la seva habitació verda”. Tant Savall
com Bruno van coincidir en afirmar que la cultura és una flor delicada els
pètals de la qual es desprenen si se la sacseja massa. Per a que creixi
i desenvolupi tota la seva bellesa cal regar-la, tenir-ne cura, podar-la dels
elements distractors com la immediatesa que es cerca avui dia, on es volen
resultats absoluts, oblidant que la vida és una degradació cromàtica en tots el
sentits.
En aquesta cura cal ser proactiu,
amb l’esforç i la constància. Hem de protegir la nostra flor particular. És una
flor màgica d’aparença delicada, però en essència extremadament resistent, fins
al punt de ser capaç de sobreviure en els terrenys més àrids. Com l’univers de
Joan Ponç, que sempre va recercar la veritat i l’absolut en un món farcit de
mesquineses humanes.
M’adormo amb la melodia per piano
solo de l’òpera Orpheo et Euridice de
Gluck interpretada amb infinita delicadesa per James Rodhes, aquest pianista
britànic que va patir abusos sexuals quan assistia a una escola privada per a
nois. Definitivament Giordano Bruno tenia raó: la màgia existeix. Està en cada
un de nosaltres i cura totes les penes de l’ànima. Només cal un xic de voluntat
i un molt de silenci per saber-la fer brotar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario