CURCHILL

Dies estranys, els d’un post-refredat. Hom no està bé del tot, i al mateix temps en comença a tenir prou i massa de mirar-se el món des de la finestra del seu ordinador. I és que a mesura que els microbis evolucionen cap a la seva desfeta final, el distanciament entre la pròpia realitat i la que s’esdevé fora de les parets contaminades del propi cau es va eixamplant fins a convertir-se en un fossat gairebé insalvable.

Fins que un matí hom es veu amb cor de complir al peu de la lletra els versos de Salvat-Papasseit del seu poema Tot l’enyor de demà (“Ara que estic al llit malalt/estic força content./-Demà m'aixecaré potser,/i heus aquí el que m'espera:/Unes places lluentes de claror,/i unes tanques amb flors/ sota el sol,/ sota la lluna al vespre;”) i surt al carrer amb una empenta inusitada.

És dotze d’octubre i fa una calor pròpia de finals d’agost. Al diari anuncien una retrospectiva de Lita Cabellut a la Fundació Vila Cases. No la coneixies de res aquesta pintora d’origen gitano. Però a la secció cultural del “telenotícies”, cada vegada més curta a causa del histrionisme egòlatra de la nostra actualitat, te’n ha parlat de passada. Les ganes de veure i de fer coses noves fan que et llencis al carrer sense tenir-ho tot al sac i ben lligat. Has consultat al Google Maps on és aquesta fundació, però has passat per alt un petit detall: a un racó del web hi posava “tancada els dies de festa”.

“¡Mi gozo en un pozo!”, et dius quan arribes davant de la porta. Et consola veure que no ets l’única eixelebrada; hi ha una altra parella que li ha passat el mateix que tu: no ha llegit la lletra petita, “consuelo de muchos...”, oblides.

I a més a més. Cal ser positiu: al menys has sortit del teu cau i, per si no fos poc, tens l’oportunitat de prendre el pols al carrer en un dia tan assenyalat com el día la Hispanidad, encara que això de la “hispanidad” sempre l’hagis vist com un concepte colonialista, carregat de pinzellades tenebristes. Un llampec de racionalitat et diu que “l’altra banda” té tant el dret de demostrar el seu sobiranisme gualda i vermell com els d’aquest cantó tenen la vènia de fer voleiar les quatre barres de sang de Guifré el Pilós. Jo no crec en banderes. I si m’apureu, tampoc no crec en països: només crec en la república independent de cada ànima.

Potser sigui per això que ja en tens prou de batalletes de banderes. Les furgonetes dels Mossos i de la Policia Nacional que has vist a cada xamfrà de carrer per on el bus et portava des de la perifèria on vius fins al centre de la ciutat t’alerten: això pot acabar escalfant-se de mala manera. Per tant, el millor que pots fer és girar cua i guillar cap al barri gervasienc on tens la sort de viure. Per bé o per mal, la burgesia a la qual pertanys sempre és més pudorosa i prudent a l’hora de demostrar les fídies i les fòbies... o al menys ho ha estat fins ara.

Quan el bus et deixa de nou als teus dominis, decideixes fer una ullada als Multicines v.o. que hi ha a dues passes de la parada; “no és un mal pla fer un cinema de tarda. Pel capbaix és una altra excusa per tornar a sortir de casa sense haver de desplaçar-te de nou cap a les interioritats d’una ciutat afectada pel marejol polític”.

D’entre la llista de pel·lícules que es mostren al panell anunciador d’aquest cinema pertanyent al gran circuit comercial –els teus doctes amics t’han polit el gust fins avesar-te a les pel·lis de filmoteca– tries la que millor s’ajusta a l’horari desitjat: no vols anar ni massa d’hora –estàs encara en convalescència i la migdiada esdevé profilàctica– ni massa tard –definitivament et fas gran, i cada vegada et fa més mandra córrer pel carrer a les tantes, sobretot si vas sola.

Llegeixes un títol rere l’altre i cap no et convenç: “buf! Una altra tarda avorrida rere la pantalla de l’ordinador!”, et desesperes. Fins que per fi, els teus ulls es paren en un nom: “Churchill”! És un film del Regne Unit (2017) dirigit per un tal David Higgs.

No fa gaire vas veure “l’últim Virrei de l’India”, Gurinder Chadha (2017). Ambientada l’any 1947, s’explica com Lord Mountbatten assumeix el lloc de l’últim virrei de l’Índia, que té el mandat de transferir la sobirania al seu poble. “Així aprofundiràs una mica més sobre l’època”, et dius.

El teu coneixement sobre Churchill és més que anecdòtic, tot i que sempre t’ha semblat un personatge interessant. Un dia, ja fa alguns anys, vas veure que algú del teu entorn que es passejava amb un llibre sobre ell sota el braç. “Ja me’l deixaràs”, li vas dir sense gaire convenciment. I és que la cabra siempre tira al monte, i tu sempre et rendeixes al poder imaginatiu de la novel·la en estat pur.

Així doncs, a l’hora assenyalada t’asseus a la butaca d’una de les sales del multicinema. T’esperes més o menys el de sempre: un relat hagiogràfic que eleva el personatge fins als cels de la perfecció. Però no. No va d’això la cosa. És l’any 1944 i les forces aliades –un milió de soldats aplegats a la costa sud d’Anglaterra– estan preparant el desembarcament. Quaranta-vuit hores abans de l’inici de l’operació, el Premier britànic s’enfronta amb els seus generals i els seus aliats nord-americans. L’ancià Churchil (interpretat per l’actor Brian Cox), és un home retut per les xacres i els remordiments. L’any 1914, era el Primer Lord de l’almirallat britànic. Aleshores va proposar un pla per atacar Turquia a través dels Dardanels. Segons considerava, els vaixells de la Royal Navy eren obsolets i calia buscar una ofensiva per via terrestre. Finalment l’operació planejada per Churchil va resultar un fracàs. No hi va haver més remei que fer un desembarcament a gran escala a la península de Gal·lípoli. La Batalla de Gal·lípoli va provocar la mort de centenars i centenars de soldats britànics.

El Churchil de la pel·lícula intenta a tota costa convèncer els aliats que avortin l’operació bèl·lica: no vol que es torni a repetir la imatge d’haver de comunicar la baixa de centenars, potser milers de soldats britànics. Per tal de fer més dramàtica la cosa, l’argument pel·liculer fa que el promès de la seva secretària sigui un d’aquests innocents enviats conscientment a l’escorxador bèl·lic. El vell Churchill s’hi implica personalment, enfrontant-se al mateix Ike Eisenhower qui, d’altra banda, es negava a donar més protagonisme als francesos en la resolució del conflicte.

Com s’és dit, “rere d’un gran home hi ha sempre una gran dona”. Al film l’esposa de Churchill en el seu paper secundari però ferm, ajuda a retornar al camí propi per un Primer Ministre: el deure patriòtic ha de prevaldre per damunt de les incerteses i els prejudicis morals. Juntament amb els consells del seu ajudant de camp, que també l’havia acompanyat en el conflicte de Gal·lípoli, Churchill dona finalment llum verda al Desembarcament de Normandia. Aquella operació aliada que va comportar milers de morts, sí, però també va suposar la fi del diabòlic règim del Tercer Reich.

I va ser en aquest moment quan el meu follet particular de l’extrapolació va treure el cap per un cantó de la pantalla; em va picar l’ullet i em va dir, “ep! Pren nota! Està molt bé això de tenir bons sentiments, de fugir de tota violència i de denunciar totes les atrocitats, però: què hauria estat d’Europa si aquella operació s’hagués deixat estar en nom de la “pulcritud ideològica”, que ens porta a rebutjar tot acte bèl·lic?

Els de la nostra generació, eixida en plena prosperitat del baby boom, no té ni idea del que és viure amenaçat per un règim diabòlic com fou el nazisme. Certament, som fills d’una guerra civil que va partir moltes famílies pel mig, i d’un llarg període de repressió i de dictadura. En el nostre cas, també vam hi va haver molta gent que va sacrificar la seva existència per que la nostra vida actual fos, pacífica i pròspera. Fins al punt de poder permetre’ns emetre judicis morals, ben acotxats per la nostra Societat del Benestar. Una societat que amaga sota la catifa totes les decisions transcendentals que tinguin a veure amb la pròpia supervivència. Què fàcil és dir “no a la violència” quan hom no s’ha hagut d’enfrontar a cap dilema de condemnar o no a tot un continent a viure sota el jou del nazisme!

Vaig sortir del cinema dient-me que, comptat i debatut, aquella primera jornada post-refredat havia estat molt profitosa. Sí, el meu primer pla d’anar a veure l’expo de Lita Cabellut s’havia frustrat. Però a canvi, havia aprés que és molt fàcil jugar a ser políticament correcte quan hom té la immensa fortuna de no ser més responsable que de sí mateix.