Diuen els diaris americans que aquests dies hi ha hagut un eclipsi solar visible a aquell continent.
Aquí a les nostres latituds també se’ns ha fet fosc. Però el fenomen –que ja comença a ser massa corrent per classificar-lo com a tal– és més profund; tant que se’ns escola fins al moll de l’ànima per amenaçar d’enfosquir-la eternament.
No seré jo qui analitzi els perquès i els “perquè nos” que porten a un individu o individus a voler exterminar a tot aquell qui no combregui amb la seva manera de pensar o de ser. Serà perquè estic cansada de justificar, de voler comprendre. O serà perquè, com el nen que un dia descobreix que els Reis Mags d'Orient són els pares, per fi he volgut entendre que el mal existeix.
D’altra manera no es pot concebre que algú llogui una camioneta i s’hi llenci Rambla avall d’una de les ciutats més visitades del món un dissabte d’estiu, fent esses per tal de poder atropellar el màxim de gent possible. No hi ha creença espiritual –segurament ni tansols el satanisme– el credo de la qual es basi simplement en l’extermini. Entre d’altres coses per una qüestió de pura supervivència: si s’elimina tothom, aleshores no quedarien fidels per suportar-la.
I és que tot plegat és una espiral d’absurditat tan immensa i anorreadora com el pitjor dels huracans que assolen el continent americà.
Un expert en crítica literària ens podria dir que vivim en un món que connota cada vegada menys i denota cada vegada més. Parlant en plata això vindria a significar que tendim a oblidar-nos cada vegada del sentit profund de les nostres accions per concentrar-nos, de vegades amb massa obsessió, en la fita que volem aconseguir. I el que és encara pitjor: tot sovint ni tan sols ens detenim a analitzar les conseqüències de la nostra vehemència; només sabem que volem allò, per sobre de tot, per damunt de qualsevol persona que gosi interposar-se entre nosaltres i el nostre objectiu.
Els joves radicals islamistes són fills d’aquest fast food ideològic: aquell que vol capgirar l’entorn a cop de vareta dogmàtica, sense aturar-se en analitzar-ne els motius i encara menys les conseqüències. Perquè dubto seriosament que tinguessin una idea clara del món futurible que flota en el seu empobrit imaginari. Dubto que estiguessin contents amb un “Califat” sense música, sense riures ni colors, sense encaixades de mà espontànies ni dones compartint el camí de la vida sinó en plena igualtat, al menys en plena de camaraderia.
O al menys així ho vull creure. Altrament no sóc capaç de comprendre quin sentit té tanta destrucció humana d’algú que suposadament reclama el retorn a la puresa de l’espiritualitat religiosa. La mort, la sang, l’anorreament, l’extermini no té res d’ideològic, per molt que ens n’hàgim servit durant tota la història de la humanitat per imposar-nos els uns als altres.
No deixa de ser paradoxal que qui busca una realitat més religiosa –espiritual– la pretengui imposar per mitjans tan terrenals com l’assassinat massiu. No serà el pervers afany de protagonisme el que porta aquests éssers subhumans a drogar-se de ressentiment i d’odi? Perquè necessito creure que aquests nanos “abduïts” pel fanatisme religiós van haver de drogar-se per escometre semblant barbaritat. Altrament, hauria de concloure que l’ésser humà no aprendrà mai a transitar pel camí incert de la vida, i necessitarà recolzant-se eternament en la mortífera crossa del fanatisme.
Aquí, al vell continent, s’ha esdevingut un eclipsi que amenaça amb apagar per sempre més el sol de la raó. És un sol que ens ha costat molt fer brillar. Hi hagut períodes de la nostra història en què també vam pretendre atenuar els seus rajos aixecant vels de fanatisme. Nosaltres que ja sabem les conseqüències que això comporta, hem de trobar la manera de construir-li un paravent de serenor per tal que no s’apagui mai més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario