24 DE JULIOL (Santa Cristina) visita al museu d’art Egipci:

És una necessitat imperiosa que em sobrevé de tant en quan: alguna cosa dins meu em demana a crits dirigir els meus passos cap a l’interior d’un museu.

Aquesta mena de peregrinació l’haig de fer sola; per deixar que els meus ulls es detinguin l’estona que calgui, no només davant les peces exposades, sinó també sobre els cartells explicatius que les acompanyen. Confesso que tot sovint m’oblido de prioritzar la contemplació de l’obra sobre la lectura d’unes narracions a voltes mal redactades. És tanta la meva curiositat! Tant sedegós el meu instint de saber!

Per això tot sovint em frustro. Les úniques paraules que sóc capaç de desxifrar en l’idioma de lògica humana, em revelen poca cosa sobre les incògnites que s’aboquen al meu cap, amb el vertigen de qui s’atansa a un pou, per contemplar la meva pròpia imatge reflectida milers de metres –anys– més enllà.

Sempre surto del recinte més d’hora del que desitjaria la meva ment. Les meves cames, cansades d’aguantar el pes del meu cos,  exigeixen descans sota la seriosa amenaça de d’iniciar una vaga de zel si insisteixo en demanar-los més esforç del que les seves limitacions físiques poden dur a terme.

Sempre em dic que he de repetir la visita, per acabar d’entendre els secrets d’aquestes pedres parlants, que  xiuxiuegen històries de temps remots.

Però mai no hi torno. La meva curiositat acaba descobrint nous camins on seguir les traces dels qui m’han precedit.

Serà perquè m’he endut una agradable sensació de plenitud al deixar el recinte. Com si acabés de fer una visita a un vell amic, tan ancià com per rebel·lar-me que el temps i la distància no es mesuren en termes d’una sola vida humana.

Com a prova: la meva imatge reflectida al fons del pou del temps. És tan antiga com el vertigen que provoca la certesa de la meva petitesa. És tan moderna com per fer-me sospitar que la solució de l’enigma que tant em pessigolleja ja fou donada. De fet, és repeteix a cada nova generació. El que passa és que no tenim prou paciència per saber-la interpretar i ens perdem en les cabòries del nostre absurd dia a dia quotidià.