Soroll vs. Silenci o la sordesa de la convivència

Als nostres dies amb prou feines sabem el que significa la paraula “silenci”. O si per ventura la nostra memòria n’arriba a tenir un record o una definició de diccionari del terme, els nostres sentits tenen cada vegada menys oportunitats d’experimentar-lo en pròpia carn. Fins al punt que quan aquest s’esdevé per pura xampa, al nostre cervell li costa endinsar-s’hi buscant tota mena de distraccions visuals o sonores per disfressar-lo. Com si tinguéssim por d’enfrontar-nos a la cara més nua de la nostra pròpia respiració, únic signe inequívoc de la nostra existència.

Visc en un edifici de petits apartaments a la part alta de Barcelona. És un edifici construït pels voltants dels anys seixanta, i com a tal, va mostrant les seves xacres de vellúria.

Damunt meu, ja fa uns quants mesos que els antics inquilins –músics de carrera i d’afició– van abandonar-lo i el seu propietari va decidir posar-lo a la venda. Com és lògic i natural, abans d’anar-hi a viure, el nou propietari ha decidit renovar-lo de dalt a baix.

Enrere queden els Nocturns de Chopin o les àrees de Bel Canto que amenitzaven els nostres vespres morents omplint la casa d’una harmonia assedegadora. Des de fa un parell de mesos llargs, tan jo com els altres veïns hem de conviure amb els cops del mall destrossant les velles estructures, de la serra de calar refent-ne les noves i de la perforadora fixant-les per la eternitat caduca dels nostres dies.

No hi tenim res a objectar. O, millor dit, no hi podem objectar res: els nous propietaris tenen tots els permisos legals per escometre l’obra. I, a més a més, la lògica ens diu que és una qüestió de faves comptades: tota renovació implica un soroll, al menys mentre no s’inventi la manera d’esmorteir-ne les seves ones.

Segons un savi físic amic meu, tret de comprar-se uns cascs especials que amorteixen el soroll considerablement, l’única manera de deslliurar-se’n de manera efectiva fóra construir un arc al nostre voltant on s’hi fes el buit. Dins de la nostra càpsula entre la paret de buit i l’exterior no hi sentiríem res de res. L’únic inconvenient a tenir en compte és que tard o d’hora s’acabaria l’oxigen del nostre reducte...I aleshores sí que se’ns acabaria el problema del soroll...però eternament!! Ens moriríem ofegats.

“Paciència que és la mare de la ciència!”, ens aconsella el refranyer popular. Un dia o altre les obres arribaran a la seva fi i les aigües del soroll tornaran a transcórrer tranquil·les a l’edifici, mostrant el just murmuri per assegurar-nos que la vida de cada un dels seus habitants discorre amb normalitat. Si no fos....!

Si no fos perquè quan arriba el cap de setmana –úniques quaranta-vuit hores seguides on el soroll eixordador de les obres s’atura per conveni laboral– hi ha altres veïns que decideixen aprofitar per fer bricolatge. Això quan els pocs privilegiats que disposen de terrassa no aprofiten la “pseudo-fresca” de la nit ciutadana per fer ressonar la seva  xerrera per totes les parets i finestres de l’illa de cases.

“Manca finezza”, que dirien els italians. O, el que és encara molt pitjor, manca l’instint del respecte més bàsic. Estic absolutament convençuda que els tertulians nocturns no tenen la més petita consciència que les seves converses estiuenques arriben fins a les oïdes dels seus veïns amb tot luxe de detall. Sé del cert que ni se’ls ha acudit pensar que poden destorbar el decans de qui arriba cansat d’un viatge i necessita anar a dormir a una hora raonable segons els usos de les nostres latituds.

Serà perquè he estat educada per una suïssa que tinc gravada al moll de les meninges la consigna de “no molestar”. En aquelles terres centre-europees et denuncien si se t’acudeix fer anar  una mànega de rec un diumenge al matí. Encara que sigui per esbandir el teu cotxe amb matrícula espanyola que uns brètols xenòfobs han untat de iogurt durant la nit; no pots obrir ni les portelles de tan empastifades com estan i tu has decidit emprendre el viatge de tornada precisament aquell dia. El dia de descans és sagrat, no se’l pot alterar sota cap concepte.

Òbviament no cal caure en aquests extrems. Però sí que cal parar esment al tarannà de qui tens al costat i procurar no molestar-lo. I si això no és possible perquè els canvis s’han de fer i la vida és també soroll, com a mínim tenir la delicadesa d’avisar els que conviuen al teu costat. Perquè quan es perd la capacitat de comunicació, s’està perdent una gran part de la nostra condició d’éssers humans.

A tots els habitants de l’edifici el tràngol sorollós d’aquest estiu se’ns hauria fet més passador si els nous propietaris haguessin penjat un cartellet a la porteria avisant (i disculpant-se) de les possibles molèsties derivades de les seves reformes. Però, és clar, estar pendent dels altres és una feina massa cansada que, a més a més, no sol comportar cap rèdit addicional.