Mossul des del paradís

Són les 6.30 del matí. A través de les parets fines de l’edifici d’apartaments unipersonals, la meva oïda comença a percebre els primers sorolls del nou dia: persianes que pugen, dutxes que ragen, armaris que s’obren, cafeteres escampant una dolça flaire que convida a formar part d’aquest quotidià despertar. Mentre la meva consciència es resisteix a desfer-se de l’abraçada càlida de Morfeu, el déu del son, el meu cos posa l’automàtic en marxa iniciant la seva tanda diària d’abdominals. Només després aixeco també la meva persiana. En ple hivern encara puc veure la lluna instal·lada sobre la xemeneia d’una de les cases que hi ha a l’altra banda de l’espaiós celobert. “Dins la fosca tot d’una, sobre el tronc d’un vell pi, s’enfilava la lluna com el punt d’una i”, canto per dins, recordant la tonada que em van ensenyar de petita. Després me’n torno al llit. És el meu privilegi per haver aconseguit l’estatus de pensionista que m’ha atorgat l’administració després de passar-me tota la meva vida laboral buscant feina. En va, perquè la nostra societat encara no està “capacitada” per integrar laboralment treballadors que s’allunyin del model irreal inventat per optimitzar la productivitat. És el moment de consultar el Facebook des del mòbil. No pas per llegir-hi la colla de bajanades que hi escriu la gent amb poca feina i encara menys imaginació. El que faig durant mitja hora diària és la meva microlliçó d’història de l’art. “Hablando en arte” és una pàgina on tothom hi pot penjar imatges de les obres que més li agraden: l’única condició és que s’hi afegeixi una explicació, bé de l’obra, bé de l’autor, sempre fent referència a l’època històrica que li va tocar viure. ¡Nunca te levantarás sin saber una cosa más!, deia la meva iaia. Avui, per exemple, he aprés que els llebrers, aquests gossos tan esvelts que darrerament s’han posat de moda, són una raça considerada noble des dels temps dels egipcis. D’ençà se’ls ha retratat al costat de reis (per exemple en les pintures de Rembrand) i se’ls ha citat en nombroses obres literàries (com el Quixot). També m’ha sorprès saber que Louis Comfort Tiffany, el pintor i disenyador estatunidenc famós pels seus treballs en vidre (les làmpades) i Sorolla es coneixien, fins al punt que l’artista valencià li va fer un retrat. I finalment he somrigut llegint les teories de la conspiració que s’han elaborat al voltant de la portada que Peter Blake va fer pel disc Sargent Pepper’s Lonely Hearts Club dels Beattles. Però no és pot viure només de la petjada agradable que l’home va deixar en el passat! També s’ha de tenir notícia de les nostres passes actuals, encara que les que solen arribar-nos no siguin tan glorioses. Així que finalment engego la ràdio....I gairebé torno a dormir-me quan arriba la secció d’informació judicial sobre els cassos de corrupció actualment en dansa! Si el programa Un, dos, tres responda otra vez continués en antena, podria incloure-hi preguntes com: “por x céntimos de euro nombres de “nombres de procesos actualmente en curso”. Els concursants es folrarien: “¡Caso Palau!, ¡Caso Pokemon!, ¡Caso Gürtel!, ¡Caso Palma Arena!, ¡Caso...”. No caldria ni que fos una pregunta de tercer nivell, aquelles que anaven acumulant la quantitat guanyada en les rondes anteriors. Només que els donessin cinquanta centimets d’euro per resposta ja farien fortuna! Les notícies a l’entorn d’aquest diàleg de sords que és el Procés són un rum-rum que m’ataca els nervis: els uns reclamen ser en plena globalització, els altres no deixen ser brandant una constitució caduca. I no hi ha manera que cap d’ells entengui que la consciència de “ser” és un vestit que es porta per dins: un és malgrat els altres. I si no, que ho preguntin als habitants de Mossul, recentment alliberada del terror dels jihadistes per l’exèrcit iraquià. “No se’ns permetia cap mostra d’emoció i havíem de celebrar les festes familiars en el més absolut silenci”, “No teníem dret ni a veure la televisió, ni a escoltar música, ni a utilitzar internet”, “No se’ns permetia veure partits de futbol”, “els del Daesh havien inventat una màquina de tortura que retorçava aquelles parts de l’anatomia femenina que s’havien mostrat en públic, encara que fos per un descuit involuntari”, “Ens deien que les dones havíem de ser com els corbs i anar totes tapades de negre”, “Ens violaven sempre que volien”, “ens obligaven a executar els nostres propis veïns”...En definitiva, vivien sota un règim que propiciava la negació més absoluta del ser. “Fica’t a la pell dels altres i t’adonaràs que hi ha gent que té molt més raons per queixar-se que no pas tu”. És el que em deien quan era petita i protestava perquè els meus companys de l’escola ordinària on estava integrada no em deixaven futbol amb ells. D’aleshores ençà no he deixat de posar-me en el lloc dels demés. Però com imaginar-me el patiment de qui li ha tocat viure les experiències més terribles com la d’una població colpejada per la guerra? Com fer-se a la idea d’una vida sense música, sense lectura, sense riures, sense plors perquè qualsevol manifestació que ve de l’ànima està prohibida? Per no caure en el sentimentalisme balder i autocomplaent, de seguida reacciono: “Però quina bajanada més grossa estàs dient?! En un món dominat pels radicals islamistes tu no duraries ni dos segons! Et pelarien per doblement inútil: ets dona i a sobre discapacitada!” “Cert. Tinc sort d’haver anat a parar a aquest tros de món on es té respecte pel més dèbil” –sentencio confortada. Però sé que m’equivoco. “Eugenèsia” és un terme que manejo fa molt poc, des que uns savis em van convidar a buscar els perquès més profunds de la discriminació de les persones que hem patit alguna discapacitat; en el meu cas una paràlisi infantil. Tan lleu com per poder despertar-me cada matí a casa meva, tan visible com per haver-me tancat les portes a un dret tan bàsic com el de poder mantenir-me per mi mateixa. L’Eugenèsia és una filosofia social nascuda a la “civilitzada” Europa de principis del XIX. Està basada en els coneixements de la genètica i té com a objecte l'estudi teòric i pràctic dels mitjans per a aprofundir, fer créixer i perfeccionar la raça humana. Curiosament el seu fundador, Francis Galton, era cosí de Charles Darwin, a qui tant s’havia demonitzat per atrevir-se a dir que l’home provenia del mico. En els seus treballs Galton va reemplaçar la selecció natural de Darwin per una selecció artificial que afavoria la reproducció dels individus pertanyents a les elits i obstaculitzava quan no impedia la dels no aptes. Fins que no em vaig topar amb el terme, pensava que el genocidi i l’exterminació dels “no aptes” era cosa de ments malaltes com Hitler o Radovan Karadzic, artífex de l’extermini bosnià a l’antiga Iugoslàvia. Ultra aquests monstres afectats per una patologia psiquiàtrica, estava convençuda que això de vexar i acarnissar-se sobre els més dèbils era una cosa residual pròpia de ments primitives. Il·lusa de mi! Aquí, a l’entenimentat occident, també es subjuga, també es vexa, també s’abusa del més dèbil. Aquí i ara mateix les dones a qui els agrada sortir de marxa han d’anar amb compte; a la que treguin la vista dels seus long drinks algú els podrà posar un anestèsic que els anul·larà la voluntat i el sistema nerviós, no pas la consciència. D’aquesta manera podran ser testimonis de com abusen sexualment d’elles; amb la crueltat afegida de no poder-se defensar a causa de la immobilitat muscular que provoquen aquestes drogues. És la manera més pràctica que han trobat els esclaus dels instints animals per satisfer les seves pulsions: no han de prendre el temps ni en seduir, ni en procurar plaer, ni en implicar-se emocionalment. Per no parlar de les dones que cauen com a mosques sota la frustració incontrolada de les seves parelles. L’ús i abús de la rúbrica violència de gènere ens fa arribar el concepte completament buit del seu pes semàntic, del seu significat; la nostra ànima amb prou feines s’altera en sentir-ne parlar. Com si el concepte filosòfic de la alteritat, que consisteix a substituir la pròpia perspectiva per la de l'altre, no s’hagués inventat mai. Hauré d’esforçar-me a buscar i seguir les seves traces per tal d’intentar comprendre per què l’instint de protegir la nostra espècie per comptes de destruir-la no forma part del nostre ADN. Mentrestant, em quedaré ben arraulida en el meu jardí del paradís on es respecta la meva feblesa i gaudiré de tots els matins harmònics que em quedin per viure. Ho faré en silenci, procurant fer-me notar el menys possible. No fos cas que, allà fora, algú s’adonés que no compleixo amb els cànons eugenèsics mínims i decidís eliminar-me sense contemplacions. Cristina Harster Wanger