crònica de l'etern viatge a la puresa

Que el nostre món d’apriorismes occidentals ja no pot estar-se tranquil·lament al sol com un vellet que sap que ja no li queden masses sotracs a viure, és un fet des dels atemptats terroristes de l’11 de setembre del 2001. Aquell dia avions comercials segrestats per ihadistes d’Al-Qaeda van estimbar-se simultàniament contra les Torres Bessones de Nova York i contra l’Edifici del Pentàgon a l’Estat de Virginia, als EEUU. Aleshores amb prou feines ens vam atrevir a sospitar que potser la Pax occidenatalis que havia durat setanta-dos anys arribava a la seva fi. Però la crua realitat s’imposava; els atemptats es succeïren en lapsus de temps i llocs diferents: 11 març de 2004 cadena d’explosions a quatre trens de rodalies de Madrid 191 morts, 7 de juliol del 2005 explosions al metro de Londres 56 morts, 18 juliol de 2012 9 morts, 7 dels quals turistes israelians en un atemptat a l’aeroport de Burgas, a l’est de Bulgària. 7 gener de 2015 12 morts en l’assalt a la redacció del setmanari "Charlie Hebdo", a París. 9 gener 2015.- 7 persones perden la vida al supermercat "Hyper Cacher" de París, etc., etc., etc. I és que ultra el darrer conflicte bèl·lic, encadenat en dos episodis de Guerra Mundial (1914-1918 i 1939-1945), la Vella Europa es continuava considerant reina absoluta del pensament més racional.

No en va era hereva privilegiada de totes les civilitzacions mediterrànies –fenícia, egípcia, babilònica, grega, romana, ...– que van deixar una petjada fonamental en tots els àmbits del pensament humà. Ens era impossible concebre que una cultura diferent albirés a anorrear-nos per imposar llurs creences religioses. A la nostra memòria, parcial i capriciosa, no li interessava recordar que en una època no massa llunyana en relació a les centenes de milers d’anys des de l’aparició dels primers homínids sobre la terra, l’“avançada” civilització occidental també havia vessat sang innocent emparada exactament en la mateixa causa: creure estar en possessió de la veritat espiritual. D’entrada, ens vam passar vint segles guerrejant entre les diferents interpretacions del cristianisme que van sorgir des del moment en què la petjada històrica de Jesús va començar a esborrar-se sobre l’arena del temps per convertir-se en mite. Arrians, càtars, albigesos, tota lectura que es desviés mínimament de la interpretació canònica –declarada tal a cops d’espasa– fou cruelment bandejada. Per no parlar de la nostra obsessió bèl·lica per sotmetre “l’enemic” (les Croades s. XI i XIII): el món havia d’ésser cristià o no seria. Fins que el Renaixement va enfocar la seva set de saber sobre la religió catòlica deixant al descobert aquelles parts fosques que havien quedat amagades per segles de dogmatisme.

Aquell esperit crític propiciat per la racionalitat de l’humanisme fou tan potent que va deixar florir maneres diferents de veure i de viure la fe cristiana. A diferència de les seves predecessores “heretges”, aquests nous punts de vista comptaven amb un corpus doctrinal i teològic més elaborat, fonamentat en preceptes filosòfics més profunds i complexos que bevien de les fons clàssiques gregues i romanes. Erasme de Rotterdam, Martí Luter o Jean Calvin tenien en comú la necessitat de posar en valor l’essència del missatge de Jesús des del punt de vista intel·lectual. Definitivament el teocentrisme donava pas a l’antropocentrisme; ja no importava tant situar Déu com a centre de la creació com entronitzar-ne el seu fill més preuat: l’home. Donat que l’instint de la dominació sobre l’altre s’escola fins i tot entre les elevades cèl·lules de l’espiritualitat, no van trigar a aparèixer rivalitats entre les diferents doctrines que, a més de “protestar” respecte un dogma canònic desfasat, pretenien imposar-se amb la mateixa vehemència d’un Cavaller Croat. Si les guerres de religió foren tan ferotges d’una banda com de l’altra de l’espectre cristià (protestant i no catòlic), els càstigs que pretenien destruir les “ànimes impures” també ho van ser. I el que és encara més torbador: no cal endinsar-se fins l’obscura Edat Mitjana per fer-se a la idea dels turments a que es sotmetia, no només a tot aquell que manifestés la més petita discordança amb el dogma oficial, sinó a tota persona que mostrés algunes peculiaritats físiques o mentals. Com si de cop i volta s’haguessin oblidat del principal pilar que els continuava unint les seves creences: l’ànima és immortal per naturalesa. Aquí a la Península Ibèrica, la darrera persona condemnada a mort per la Inquisició fou una dona.

Sorprenentment d’això fa poc més d’un parell de segles (1781). María de los Dolores López fou estrangulada a garrot vil a Sevilla y el seu cadàver fou llençat a la Foguera. El seu pecat: haver nascut cega i pobra, fins al punt d’haver hagut de dormir amb els seus confessors “para quitarse el frío” des de l’edat dels dotze anys. A ells, per suposat, no els va passar res per haver-se aprofitat d’una pobra criatura indefensa. Ni cent anys més tard, el 1828, el mestre valencià Gaietà Ripoll també era ajusticiat a la forca; aquest cop el seu pecat era menys carnal: havia gosat promoure l’ensenyament laic. Pel que fa a la banda protestant, es pot citar la Guerra de l’Esmalcalda a Alemanya, que va enfrontar prínceps catòlics i protestants o la Guerra dels Camperols (també anomenats anabaptistes) els quals foren perseguits per ambdós bàndols amb el plàcet tant del Papa com de Luter. A França, la Matança de San Bartomeu (1572) va suposar l’assassinat massiu d’hugonots (cristians protestants francesos de doctrina calvinista).

 Ja en el segle XVII, la Guerra dels Vuitanta Anys va tenir com a conseqüència la separació dels Països Baixos: el Nord Protestant i el Sud que va continuar fidel a la Monarquia Catòlica; la darrera fase d’aquesta confrontació –després de la Treva dels Dotze Anys– es va incloure en un altre conflicte europeu més general: la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), una mena de renovació dels enfrontaments entre catòlics i protestants en el sí del Sacre Imperi Romà Germànic que es va complicar amb les intervencions d’Espanya, França i les monarquies escandinaves. Per no parlar de l’anglicanisme a les Illes Britàniques, una Església «fabricada a mida» per donar poder absolut a Enric VIII i la Guerra dels Tres Regnes. És indubtable que des del punt de vista antropològic, el monoteisme va suposar un pas més enllà en la capacitat d’abstracció de l’home, passant de concebre tot un panell de comandament amb “interruptors” diferents –déus– que s’ocupaven de controlar cada una de les forces de la naturalesa (Posidó a Grècia/Neptú a Roma déu del mar, Demèter/Ceres deessa del cereals, la collita, el creixement i la nutrició ) i també de vetllar per les passions i les activitats humanes (Ares/Mart déu de la guerra i de la violència, Àrtemis/Diana, deessa de la caça, el desert, els animals, les noies joves, el part, la pesta i la lluna, Afrodita/Venus deessa de l’amor, el sexe i el desig) a poder imaginar un sol “botó” (monoteisme) que ho gestionava tot. Durant tot aquest procés d’abstracció i encara més enllà, cada civilització va voler imposar la seva teogonia com a única i veritable. Els especialistes no es posen d’acord a l’hora d’establir una data concreta que pugui ser considerada com el principi del monoteisme. Tan sols s’atreveixen a aventurar que el concepte va aparèixer per primer cop entre els habitants d’una tribu nòmada: els Hebreus. Les tradicions històriques i religioses esmenten que el patriarca Abraham venia de Mesopotàmia. En un moment donat perdut en el temps, ell i la seva tribu van emigrar cap a l’oest establint-se a la costa oriental del Mediterrani, concretament a l’ària que avui coneixem com Palestina. Llur visió unitària de déu va contribuir a desenvolupar la idea que la humanitat estava predestinada per un pla diví en el qual el poble hebreu tenia un paper principal. La prova que les tres principals religions monoteistes (cristiana, hebrea i musulmana) van sorgir en un moment comú de l’evolució humana no massa distants l’un de l’altre, és el fet que totes elles en comparteixen alguns trets, no sols pel que fa a la concepció bàsica –a l’Alcorà s’esmenta que l’home ha de tenir present l’aliança que un grup de persones (els Hebreus) van fer amb Déu – sinó també per la presència de llocs i personatges comuns: la Verge Maria, l’Arcàngel Gabriel que es va aparèixer a Mahoma en una cova del Mont Hira on s’havia retirat. Després d’obrir-li el cor per extreure-li un tumor (per extreure-li “el diable”, segons els textos sagrats) l’àngel va rebel·lar al profeta els manaments que més tard serien recopilats a l’Alcorà... Tant els uns com els altres (Islamisme i Cristianisme) creuen en Jesucrist com a profeta i reformador. L’Islam i el Cristianisme difereixen del Judaisme en el moment de reconèixer la santedat i l’honradesa de Jesucrist. Pels musulmans Mahoma és el veritable Profeta de Déu, que va venir després de Jesucrist per portar la Llei final Divina que havia de guiar tota la humanitat. Els jueus i els cristians, en canvi, rebutgen tal afirmació. En definitiva, no seria un judici massa esbiaixat si afirméssim que les tres principals religions monoteistes del món tenen molts més punts que els uneixen que no pas que els diferencien. Ho hauríem de tenir en compte ara que ens enfrontem a una realitat que no potser ni ignorada ni menystinguda: l’Islam i el Cristianisme estan condemnats a entendre’s per comptes de persistir en una batalla absurda per l’hegemonia d’un món paradoxalment cada vegada més laic.

Que, tot i compartir un tronc comú, cada una les tres grans religions monoteistes occidentals ha sofert una evolució des dels seus orígens, segons la conjuntura social-política que els ha tocat viure, és una realitat que ningú no pot negar. Tanmateix, és curiós constatar que aquests “canvis” obeeixen a un patró similar i es produeixen en un moment de llur recorregut individual que podria ser perfectament assimilable en termes evolutius. No oblidem que quan el Profeta Mahoma va aparèixer –als voltants del segle VII de la nostra era– el Cristianisme portava sis-cents anys d’avantatge en termes cronològics i per tant evolutius; sis-cents anys durant els quals havia anat canviant i transformant-se. I també passant per successius períodes de “reciclatge” amb la intenció impossible de revenir a “la puresa original” de llur missatge. Prenem per exemple el tema de la separació de poders estat/religió. Des de la nostra perspectiva de ciutadans occidentals del segle XXI ens pot cridar l’atenció que la religió musulmana encara no l’hagi feta. Sovint oblidem que en països tan “democràtics” com França, la llei de separació de poders només data del 9 de desembre de 1905 en què fou aprovada per la Cambra de Diputats en el decurs la Tercera República. Encara avui dia la reina d’Anglaterra continua essent a l’hora Cap de l’Estat i Cap de l’Església Anglicana, si més no sobre el paper. Des del punt de vista “històric” (que sempre acaba convertint-se en mític) és clar que les circumstàncies que descriuen la mort de Jesús i de Mahoma són completament diferents. Si la època immediatament posterior a la mort de Jesús no sembla que hagués tingut cap ressonància política en el moment històric, la mort de Mahoma l’any 632 va donar lloc a un enfrontament entre dues faccions ben diferenciades: els xiïtes i els sunnites. “Chia”, significa literalment ‘partidaris’ o ‘seguidors’, i es refereix a aquella part dels musulmans que consideren que la successió del Profeta és un dret especial que correspon a la seva família. Més concretament es refereix als seguidors de la xi'a d’Imam Ali. Els xiïtes consideren que, al tornar de la seva peregrinació a la Meca poc abans de morir, Mahoma va reunir més de 100.000 creients a Ghadir Khum i els va demanar que, aquells que el consideressin el seu mestre, també ho fessin amb 'Ali Ibn Abu Talib. Per la seva banda, el nom sunnita prové de la importància que aquesta facció dona a la Sunna, col·lecció de dites i fets atribuïts a Mahoma i transmesos de manera oral. Per a aquesta facció la Sunna té tanta importància com l’Alcorà. En ternes percentuals, la supremacia d’una facció sobre l’altra està més que clara: davant del 85% (1.600 milions de musulmans a tot el món) de xiïtes, podríem arribar a dir que el sunnisme és una branca minoritària, donat que representa només el 15% de la població musulmana. Des de la perspectiva d’una societat occidental que es vol considerar cada vegada més laica, ens pot semblar que la religió musulmana tenyeix tots els àmbits del comportament humà, fins i tot els més privats. De fet, segons l'Alcorà, la mateixa natura és musulmana, donat que obeeix a les lleis de Déu. El que deixa ben clar és que per als éssers humans, que tenen una voluntat pròpia, la pràctica de l'islam no implica necessàriament una obligació, sinó la lliure acceptació dels manaments que va deixar Mahoma a través dels seus escrits. No deu ser casualitat que des de la perspectiva sintàctica (formació de les frases) la llengua àrab es comenci per l’essència –el verb– mentre que en les llengües occidentals l’existència sigui la part principal de l’oració. Traduït a termes religiosos, això significaria que pels musulmans déu és el principi de tot; en canvi, les llengües de la zona d’influència occidental –sobre tot les llengües derivades del llatí o del grec– anteposen l’existència, és a dir la humanitat, a l’essència, o sia la divinitat.

Que la cultura islàmica ha passat per períodes de llum, tot deixant una estela extremadament brillant en la història de la humanitat és un fet que no es pot negar. Entre aquells períodes d’eclosió cultural cal destacar el Califat Omeya, llinatge àrab que va exercir el poder primer a Orient, amb capital en Damasc, i més tard al-Àndalus, amb capital en Córdoba. El Califat de Córdoba, proclamat per Abderrahman III (929-961) i el seu fill Alhakén II (961-976) constitueix un període de floriment, tant des del punt de vista administratiu –amb un territori bastant extens i amb una població heterogènia majoritàriament no àrab– com fiscal –amb un sistema recaptatori que implicava una població autòctona molt diversa ètnicament– com sobre tot cultural. Averroes (1126 – 1298) –per citar-ne només un exemple– fou un filòsof, metge i matemàtic de la zona que va elaborar la primera enciclopèdia mèdica i també va escriure un seguit de comentaris sobre el llegat aristotèlic. Gràcies a ell, la cultura musulmana va col·locar-se al capdavant de les tendències científiques de l’època. Contemplant les belles miniatures pictòriques que decoren els seus llibres podríem aventurar-nos a assimilar aquell període com un Renaixement avant la lettre? Fins que a les acaballes de segle XII una onada de fanatisme integrista islàmic va envair Al-Àndalus després de la conquesta dels almohades. Averroes fou desterrat i aïllat a Lucena y Cabra, prop de Córdoba, i les seves obres es van prohibir. No deu ser casualitat que qui va acabar amb aquell període de profunda renovació i avenç en tots els camps del saber i de la cultura tenia moltes similituds amb els grups retrògrads que actualment estan, atemorint el nostre món. I és que la llei del pèndul, amb els seus períodes d’avenç i de confiança amb l’ésser humà com a entitat lliure, i períodes de recel i de retrocés actua a totes les cultures i en tots els temps. Però fem un salt en el temps i plantem-nos en la nostra era contemporània. L’any 1926, dos anys després de la caiguda de l’Imperi Otomà, es va esdevenir la creació de l’Aràbia Saudí. El nou país comptava amb el suport de Gran Bretanya per una banda, i per l’altra estava avalat per una sèrie de tribus beduïnes que tenien el control de la Ciutat Santa, la Meca. Aquestes tribus professaven un corrent religiós derivat del sunnisme anomenat Wahhabisme. Estretament lligat amb el Salafisme, aquest grup pretenia imposar la bandera de la Jihad a través de la guerra oberta contra l’infidel. I aprofitant l’avinentesa, potser convindria recordar que nosaltres els Cristians també ens podem penjar la medalla d’haver utilitzar innocents per assedegar el nostre esperit de dominació espiritual.

Al voltant de l’any 1212, vam organitzar una Croada de Nens (Quarta en el còmput general). Tot i que el relat d’aquests fets encara balla entre la ficció i la realitat, sembla que els historiadors tenen motius per creure que, efectivament, hi va haver la intenció de fer servir un grup d’infants per reblanir el cor dels musulmans de Terra Santa. L’experiència, que va acabar amb la mort de la pràctica totalitat dels infants, ens ha de fer pensar que es tracta d’un cas més d’explotació del més dèbil per escometre una expedició que de bell antuvi se sabia fracassada. Però tornem al passat més proper: dos anys després de la creació de l’Aràbia Saudí –és a dir, l’any 1928– un jove professor de la ribera del Nil –concretament a la ciutat d’Ismailiya, a l’època centre administratiu del canal de Suez– va fundar la Societat dels Germans Musulmans amb la intenció de recuperar els valors religiosos de l’Islam, que havien quedat difuminats pels successius règims polítics laics que havien governat la zona durant els darrers temps. D’ençà, un seguit de moviments inspirats en les interpretacions més puristes de l’Islam (salafisme, wahhabisme) s’han erigit en “MUJÂHID” –guerrers– defensors de la Jihad. Segons el Diccionari Mundial de l’Islamisme, els orígens del Wahhabisme es remunten al segle XVIII, just en el mateix moment en què a Europa floria la Il·lustració i el racionalisme. Fundat per Muhàmmad ibn Abd al-Wahhab a la península Aràbiga, representa un corrent tradicional que es distingeix de la resta de faccions per una lectura literal de l’Al-Corà. Els seus preceptes condemnen tota innovació respecte a l'ensenyament original de l'islam, considerant que l'estat ha de funcionar exclusivament segons la llei religiosa. El pacte entre Ibn Abd al-Wahhab i Ibn Saud, fundador de l'Aràbia Saudita, convertí el país en bressol d’aquest corrent. El Salafisme, nascut a finals del segle XIX, és una tendència estretament lligada amb l’anterior, per la qual cosa un i altre són pràcticament assimilables en llur versió més conservadora. La principal diferència entre les dues escoles rau en el tema de l'Estat Islàmic: mentre que wahhabisme es donaria per satisfet amb un líder local –un rei, per exemple– en tant que aquest respectés i reforcés la Sharia, el Salafisme pretén tornar al Califat per a tots els creients, si bé la majoria dels seus seguidors acceptaria la idea d’erigir emirs locals durant un període de transició fins conformar el Gran Califat global. El seu nom prové de la paraula salaf, que significa “predecessor” o “ancestre”. Durant la dècada de 1980, sobre un fons de guerra d'Afganistan, va desenvolupar-se l’anomenat "jihadi Salafism", una versió radical que ha esdevingut un ideal per a molts joves musulmans, incloent els que viuen a Europa. Salafis crida especialment a purificar l'islam de tota traça cultural estrangera. L’esperit juvenil és rebel per naturalesa! I en èpoques d’emboirament ideològic, amb una evident falta d’esperança envers el futur a causa de les guerres, l’atur i les dificultats de trobar un encaix en els països d’acollida, aquest desig de trencament pot arribar a convertir els temps pretèrits en èpics, contenidors de tota la puresa i l’autenticitat que s’han anat perdent pel camí. La història ens ho demostra una i una altra vegada: sempre fem dos passos endavant per retrocedir-ne un; o si més no, per aturar-nos un moment en el camí i girar la vista enrere, tot sovint amb massa nostàlgia. Potser ho fem assegurar-nos que les arrels que van plantar els nostres ancestres continuen sent el suficientment fortes per aguantar el pes del nostre entusiasme, a vegades incapaç de visualitzar cada una de les etapes del full de ruta del nostre futur. Actualment, a totes les ciutats Europees hi ha barris sencers habitats per “alemanys”, “italians”, “espanyols” o “francesos” de primera, de segona o de tercera generació. Llurs famílies van emigrar des de països subsaharians o ex-soviètics que, derruïda la presa contenidora de religiositat que va ser l’URSS, van tornar a l’antiga llera religiosa, en molts casos musulmana. En arribar al Vell Continent –si és que no hi van néixer ja– la precarietat els va portar a viure en barris perifèrics, culs-de-sac bastits amb edificacions de baixa qualitat.

 No gaire temps enrere hi havien habitat altres immigrants provinents de països més propers –per exemple Espanya– convertits en ciutadans de ple dret després de molt de temps i de molt d’esforç. Ben entès, les corresponents administracions locals dels països d’acollida van posar en pràctica legislacions dirigides a “integrar” els nouvinguts en el sistema d’assistència social del qual tan orgullosos ens sentim a Europa, sobre tot quan ens donem el gust de comparar-nos amb països anomenats “avançats” (els EE.UU) on aquest servei públic brilla per la seva absència. Als Estats Units una persona que no tingui contractada una assegurança mèdica privada, no té dret pràcticament a res quan es veu davant d’una emergència sanitària. Aquí al nostre món, l’assistència i l’educació bàsica són un dret i una obligació universals. És per aquest motiu que un dels terrenys més aptes per propiciar una base sociocultural comú sobre la qual bastir els fonaments dels alumnes com a ciutadans lliures sigui l’escola. A la França de Sarkozy es va promulgar una llei que prohibia l’exhibició de qualsevol signe religiós als centres públics. “Ni creus, ni mocadors!”, era la consigna. I tot i així, els problemes de comunicació entre aquests nois originaris de països d’influència islàmica i el seu país d’adopció –on tot sovint han nascut– han continuat fent-se palesos. A les escoles o instituts on els fan anar sense molestar-se en motivar-los, els parlen de la liberté, egalité et fraternité, o del sentit del civisme alemany o de la importància de les bones maneres a Gran Bretanya amb l’esperança que assimilin els nostres valors, als quals titllem d’universals, sense cap entrebanc. Però pel·lícules com Entre les murs (La clase Laurent Cantet, 2008) o més recentment Les Héritiers (aquí titulada la professora d’història Marie-Castille Mention-Schaar, 2014) ens demostren que aquesta no és una fita tan fàcil. Basada en fets tan reals com actuals, aquest darrer film explica els problemes d’una professora nouvinguda a l’Institut Léon Blum de Créteil, un municipi de l’Illa de França a on hi assisteixen alumnes provinents de famílies immigrants, desmotivats i desil·lusionats a causa de trobar-se amb un sistema escolar que els és aliè. Per tal de fer-los abandonar la seva “abúlia” (paraula que utilitzava fa més o menys un segle el pedagog espanyol Giner de los Ríos per referir-se a la falta d’entusiasme que hi havia en els estudiants madrilenys del seu temps) la professora decideix inscriure’ls a un Concurs Nacional de treballs escolars que versa a l’entorn de la Resistència i la Deportació. A través d’un mètode d’aprenentatge actiu, en el qual són els propis alumnes qui han de dur a terme llur pròpia recerca, s’aconsegueixen establir ponts d’unió entre llur cultura i el món que els envolta. La conclusió que els alumnes acaben traient del seu treball és tan simple com profunda: no només ells pateixen injustícies. No només ells són víctimes de la injustícia social. N’hi ha d’altres molt a prop seu; amb la particularitat que tot sovint ni tan sols tenen aparença de víctimes.

Descobreixen en definitiva que la solidaritat entre els habitants de la terra és una qüestió que ens interpel·la a tots. I és aquí, al meu modest entendre, on rau el nus de la qüestió. Hem de trobar la manera de “captar” aquest esperit jove, ple de força i rebel·lia, i fer-li entendre que “el nostre bàndol” –el de la democràcia, el de la ciutadania, el del respecte per les creences d’altri– és també el seu. No hem de tenir por en admetre davant seu que, un dia, nosaltres també vam creure que la solució als nostres mals estava en retornar als orígens, que la fe pura –impermeable al dubte– era l’única que podia retornar la certesa als nostres esperits desconcertats. Hem de poder advertir-los que no es deixin enganyar pel grial de la puresa mítica: per molt que brilli aquest grial, les seves espurnes estan fetes de mort i de dolor. Hem d’aconseguir explicar-los que la religió no ha de ser el jou per repetir els errors dels nostres ancestres, sinó l’esperança que ornamentarà el nostre futur.

Però no ens enganyem: no es tracta d’anar amb el lliri a la mà apel·lant a l’aliança de les civilitzacions. Desactivar la perillosa bomba del fanatisme religiós requereix, a banda d’una constant revisió del nostre propi comportament, un activisme proactiu impertorbable. Està clar que la immersió cultural no s’aconsegueix “encebant” els joves amb conceptes occidentals com: “democràcia”, “paritat”, “llibertat”, “pacifisme”. Ni tampoc volent fer-los creure que és només el nostre món qui rep l’envestida cruenta dels seus “malvats” conciutadans. Massa sovint oblidem que, si l’islamisme radical causa molts morts a occident, encara en causa molts més a la seva zona geopolítica d’influència. Algunes línies més amunt ja hem vist com països àrabs que havien assolit un considerable nivell de laïcitat, de modernitat, han sofert i pateixen encara ràtzies periòdiques d’integrisme contra les quals els és molt difícil lluitar. A llur misèria endèmica s’hi ha d’afegir la violència extrema a la qual es veuen sotmesos dia sí i dia també. I no estem parlant només d’episodis de guerra militar entre experts soldats i guerrillers. Són dones, ancians, nens de ciutats de l’Afganistan, de Nigèria, de Mossul els que pateixen aquesta ràbia (o por, o desconcert, o empenta justiciera mal entesa, o el pur instint de crueltat que habita en tots nosaltres) per no poder esborrar el dubte espiritual de les seves ments, aquest corc que va fent forat a la nostra ànima, llevant-li la pau per sempre més. Hi deu haver una manera d’apel·lar a la naturalesa humana que tots compartim des que la primera neurona dels homínids va encendre el fanal del nostre pensament. Amb més o menys intensitat, la seva llum no a cessat de brillar a través dels segles, fins i tot enmig de l’horror i l’anorreament. Les cròniques periodístiques expliquen que alguns segrestadors de les noies de Nigèria van acabar establint relacions d’afecte amb les seves captives fins al punt de formar parelles amb fills. Si semblant miracle és possible en un ambient tan hostil tan violent, què no podríem aconseguir si poguéssim arribar al sentit comú dels joves immigrants de les banlieues (suburbis) europees? Per comptes d’aparcar-los a les places inhòspites dels seus barris, per què no donar-los la oportunitat de responsabilitzar-se de la seva pròpia gent? Per què no demostrar-los que la Societat del Benestar és molt més que tenir els serveis bàsics coberts? Es tracta de construir una societat on hi tinguin cabuda totes les opinions, totes les discrepàncies. Així ho va establir la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per les Nacions Unides l’any 1948, en el qual s’estableixen els drets elementals de tots els ciutadans del món. Seria naïf creure que una empresa semblant es pot assolir amb unes quantes xerrades al Casal del barri. Però encara ho és més pensar que girant-los l’esquena, el problema d’insatisfacció d’aquests joves s’esvairà per comptes de transformar-se en la rancúnia que els fa girar la vista cap als seus orígens, cada vegada més llunyans en el temps i l’espai, i per tant cada, vegada més susceptibles de manipular-se fins convertir-los en èpics. Cal ser militant en aquests temes. El bonisme indiferent i apàtic, que s’amaga rere el fals escut de “respecte a la cultura d’altri” no té cabuda. Cal explicar a les dones que amaguen els seus cabells sota un mocador i els seus cossos sota una túnica ampla que aquest fet té poc a veure amb el respecte per les tradicions i, en canvi, va estretament unit a una concepció de la dona com un ésser de formes voluptuoses propiciadores del pecat. Cal deixar-los ben clar que aquest “pecat” només està en els ulls que mira o busca veure el mal allà on no n’hi és. Que la naturalesa és plena de colors, de formes, d’olors i de sentiments que interactuen entre nosaltres fins a sentir-nos propers; altrament el món no seria món perquè ja faria mil·lennis que la raça humana s’hauria extingit de la faç la terra. Dubtar és l’eina més efectiva per avançar. La nostra civilització occidental és a punt de trepitjar una bomba de gran potència que pot fer saltar pels aires aquest vell edifici nostre que hem construït amb tantes penes i treballs. Els seus fonaments són tan profunds que arriben fins al mateix infern que va descriure Dante i va dibuixar Botticcelli. Però també està dotat de columnes tan altes que assoleixen el cel de la Capella Sixtina que va concebre Miquel Àngel. Entremig hi ha el purgatori on ens ha tocat viure. És un espai de clarobscurs, amb terribles injustícies i crueltats, però també de grandeses pacientment modelades amb els nostres errors esmenats i convertits en virtuts. No podem permetre que aquesta bomba exploti de nou. La nostra civilització s’ha fet massa experta en provocar el mal; les conseqüències de l’onada expansiva serien anorreadores. Si les tres grans religions monoteistes d’occident (cristiana, hebrea i musulmana) creuen en el paradís, per què no treballar plegats per començar-lo a construir ja des de la terra, per comptes d’insistir en convertir-la en infern? I per acabar, una idea que pocs gosen transformar en paraules per por de ser titllats de xenòfobs: ¿Per què no fer de la emigració un recurs al qual només s’acudeix quan hi ha un interès especial en adquirir coneixements d’una altre cultura per comptes de convertir-lo en un salt, massa sovint mortal, cap al buit? “Volem acollir!” és un lema molt bonic que ens atorga la rúbrica innegable de “bona persona”. Però sovint oblidem la barbaritat que això implica des del punt de vista antropològic: estem “buidant” països sencers de la seva gent, dels seus costums, de la seva idiosincràsia! O el que ve a ser el mateix: estem condemnant a mort cultures mil·lenàries! NO HI TENIM CAP DRET!

Caldria invertir en aquests països a fons perdut per tal que la seva gent tingui la oportunitat de créixer, de sentir-se independents, de contribuir a perfeccionar la nostra espècie humana. Caldria esforçar-se per fer-los entendre que la nostra experiència els pot ajudar a avançar, a obviar els errors que un dia nosaltres vam cometre. Però, és clar, aquesta seria una tasca massa llarga, massa pacient, massa incerta. Sempre és més fàcil esperar els hostes còmodament asseguts a la poltrona de casa. I tan bon punt en traspassin el dentell, que s’acostumin de seguida als nostres hàbits, que adquireixin els nostres valors de manera instantània, com aquell qui es vacuna contra una d’aquestes malalties eradicades del Primer Món. Per què enviar els nostres calers cap a una terra llunyana que mai trepitjarem? Donar gratis és de beneits! Ho sap fins i tot el més eixebrat!

Cristina Harster Wanger