Allò que el Servei Municipal de teleassistència sembla ignorar: No tots els usuaris tenim el cap emboirat…

Sóc una usuària del vostre Servei Municipal de Teleassistència i fa un temps buscava la manera de comunicar-me amb ells via de la paraula escrita, que és la que millor domino. No en va, sóc filòloga de carrera i –diuen– que escriptora per vocació. No en va, estic afectada per una paràlisi cerebral que “condiciona la meva marxa, la meva manipulació i la meva parla”, segons estableix el certificat mèdic expedit pel neuròleg. És per això que m’hi vaig adherir malgrat ser una persona completament autònoma fins al punt de viure sola. Malauradament trobar un correu electrònic per arribar directament a vosaltres em va ser impossible. Imagino que doneu per fet que tots els usuaris d’aquest servei som incapaços de manejar-lo, i per tant ni us heu plantejat tenir-lo. Així que no em va quedar més remei que dirigir-me a l’adreça electrònica del servei d’atenció ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona . En aquella nota començava per donar-vos les gràcies, perquè des que sou a l’altra banda de la línia telefònica, visc molt més tranquil·la. Sé que si un dia els meus moviments involuntari em fan tenir un accident, acudireu rabents al meu ajut. Tanmateix, em permetia fer-vos saber que NO TOTS ELS USUARIS D’AQUEST SERVEI TENIM NECESSÀRIAMENT EL CAP EMBOIRAT. Us ho comentava perquè un 80% de les vegades en que us comuniqueu amb mi o jo amb vosaltres –sortosament només per trucades de control o per notificar-vos la meva absència del domicili durant més de quaranta-vuit hores seguides–percebo un sobreesforç per fer-vos entenedors. Aquesta era la clau del meu missatge: només volia fer-vos saber que cal que us hi esforceu tant. Malgrat el meu to de veu peculiar, sóc una adulta en plena maduresa i en plenes facultats, si més no intel·lectuals. Si utilitzeu un to normal amb mi –d’adult a adult– us entendré a la primera. I aquesta premissa segur que també és vàlida per altres usuaris del servei. També us intentava explicar que no és que em sentís ofesa pel vostre tracte. Només és que em feia sentir incòmoda a l’hora d’interactuar amb vosaltres. I al sentir-me incòmoda, el meu sistema neurovegetatiu s’altera, la meva musculatura es crispa i ja la tenim armada! Com més us intento explicar, menys entenedora em faig. I aleshores potser –només potser– se us passi pel cap l’equivalència: dificultat de parla = debilitat mental. A un any i escaig de la meva missiva –que va ser rebuda molt positivament per part del Servei d’Atenció Ciutadana de l’Ajuntament– no s’ha produït cap canvi en el tracte com se m’havia assegurat. Haver de comunicar-se amb el Servei de Teleassistència continua provocant-me una alteració tal que em fa posar tensa, i sentir molt incòmoda. A casa meva! Ja ho sé. Estem en una societat que es mou a base d’estereotips. Imagino que en els cursos de formació que us donen, us aconsellen ser “afectuosos” i amables amb els vostres interlocutors. Això sí! Tot tractant-nos sempre de “vostè”, que es noti la deferència! Doncs permeteu-me que per una vegada sigui una usuària que us doni un consell directe. Donat que els vostres caps ni es molesten en fer enquestes entre els usuaris per saber el nostre nivell de satisfacció amb el servei. Per què fer-ho, és clar, si tots tenim “el cap emboirat”? Menys “vostè” i més qualitat humana! I si no és molt demanar, una micona més de resiliència que, per si no ho sabeu, és la capacitat de posar-se al lloc d’altri. Se suposa que teniu una base de dades on hi consten les característiques i situació personal de cada usuari. O, no em digueu és que els qui esteu a l’altra banda del fil telefònic tampoc no hi teniu accés! No dèieu en una carta que ens vau enviar fa poc que volíeu oferir una atenció més personalitzada? Imagino – així m’ho ha expressat algun interlocutor a l’altra banda del fil telefònic – que trobeu tot un atreviment descarat que un usuari del Servei Municipal de Teleassistència es queixi del tracte “tan afectuós” que rep de part de qui vetlla per la seva seguretat. Jo només us puc tornar a repetir: des que sou a l’altra banda de la línia telefònica, visc molt més tranquil·la. Sé que si un dia els meus moviments involuntari em fan tenir un accident, acudireu rabents al meu ajut. Us en dono les gràcies. Però ja que entre tots volem construir un món millor i més just, comencem per tractar a qui està en inferioritat de condicions de manera respectuosa, sense anteposar-hi apriorismes sense cap fonament. Estar en inferioritat de condicions físiques, i fins hi tot mentals, mereix el respecte per part dels qui teniu la sort de no tenir-ne. I si us costa entendre-ho penseu que el temps passa, els accidents s’esdevenen i un dia podeu ser vosaltres qui estigueu al nostre lloc. Us agradarà aleshores que us tractin amb la condescendència afectiva que esteu utilitzant per interactuar amb nosaltres en el sí de la nostra pròpia llar? Uix! Aquest escrit més amarg que l’anterior. No em coneixeu de res, però us asseguro que jo puc ser de tot menys una amargada. Però és que quan hom vol fer arribar un missatge tan senzill com aquest i no hi ha manera...