UN REGAL D'ANIVERSARI INESPERAT

Havia de ser una diada tan moixa com el meu refredat. Arrossegant-me pels racons, contenta d'estar sola. Tanmateix, cap al tard, el motoret que em fa funcionar -està situat rere el melic i fa pessigolles quan s'activa- m'ha dit: "prou de fer el dropo! Posa't les sabates i cap al parc falta gent!". Jo he fet una cara estranya i m'he posa't tot d'excuses per no anar. "Que si estic massa cansada, que si tinc mal de cap, que si els corrent d'aire...". Però ha estat inútil, el motoret i els meus peus s'han conxavat per fer-me sortir de casa. Com que ja saben el camí, m'han arrossegat, a mi i al meu e-book, cap a un banc lliure. No pas davant de l'estany, com a mi m'agrada, sinó cap a la gran praderia de gespa. Ha estat sis mesos vallada per tal de permetre que l'herba es regenerés. Però avui ja era oberta. Les famílies amb criatures petites, les parelletes d'enamorats, han substituït els conillets que poblen el parc des de fa un temps, i que com a tals, s'han multiplicat exponencialment. Com que la valla ja no els protegeix, han hagut de tornar a jugar a "fet i a amagar" per sobreviure. No feia ni dos minuts que havia endinsat el meu nas en ell llibre electrònic quan tres projectes de persona han vingut a seure al meu costat. Tres carones de galtones rosades i de cabells rossos com la palla. "Hola", m'han dit, "Tinc tres anys". I "jo quatre", "i jo cinc". "I em dic Olivia", "I jo Hans", "I jo Jan". Els he respost encantada al seu sombriure. I he volgut començar una conversa amable. Però el seny avorrit m'ha volgut aturar els peus de seguida. "EEEEEEEppp! Para el carro noia! O no recordes què passa quan la canalla et sent parlar per primera vegada en el teu to de veu tan especial? Vés que les mares vigilen d'aprop. Com solen reaccionar elles davant d'una persona com tú? Tenen por! Com si els haguessis d'encomanar l'espasticitat. Doncs no!!!! NO HA PASSAT RES DE TOT AIXÒ. Quan les mares s'han acostat per por que els nens em molestessin hem tingut una conversa d'allò més normal. "D'on sou tan rossets?", he preguntat sentint que una de les mares s'adreçava al fill en alemany. "La meva mare és alemanya, però jo ja he nascut aquí", m'ha contestat. "Ah sí?", he fet jo, "la meva mare era Suïssa, de fet, estic estudiant alemany". I hem acabat intercanviant unes quantes frases en germànic. Cap ganyota d'estranyesa davant les meves "peculiaritats". "Ja t'ho dic, amor, d'un temps ençà has millorat moltíssim en la parla", em diu el meu xicot a través del telèfon. Gràcies Àlex, gràcies Mariana, gràcies a tots!