Una tarda d’òpera buffa ben agradable

Ahir, dimecres deu de novembre, el “compi” i jo vam assistir a un espectacle sobre òpera bufa al centre cívic de les Cotxeres Borrell (barri de Sant Antoni). Era un espectacle gratuït en una tarda de pluja tardorenca on feia molta mandra moure’s, sobre tot en el nostre cas: ambdós patim una diversitat funcional, cada un de naturalesa diferent que, a banda d’alentir el nostre pas, el fa més inestable. Al matí jo havia fet una classe d’estiraments que em va deixar bastant baldada. “Vinga!, espolsa’t aquesta mandra!”, em va dir ell per WhatsApp quan jo li vaig proposar deixar-ho córrer, “no dius que t’agrada tant l’òpera? Et deixaràs perdre un espectacle així, i a més a més gratuït?” I li vaig fer cas. I què bé que vaig fer! Fins i tot la meteorologia es va apiadar de nosaltres. Quan ens vam trobar davant de la porta de les Cotxeres Borrell, al capdavall del carrer Viladomat gairebé tocant al Paral·lel, havia deixat de ploure. Les llums càlides de l’interior del Centre Cívic convidaven a formar part de la munió de gent que s’hi anava aplegant al voltant de les set de la tarda. “Per baixar al soterrani on hi ha la sala, poden agafar l’ascensor, si ho desitgen”, ens va dir la noia que controlava les entrades, la gent sol ser molt amable quan ens veuen caminar inestablement. Es nota que això del COVID va de baixa. L’aforament ja és completament normal. Això sí, cal reservar amb anticipació. A l’hora en punt, es van apagar els llums i una noia armada amb un micròfon ens va donar la benvinguda; “Aquest últim espectacle del cicle, el dediquem a les millors òperes on la temàtica és còmica. Front a la grandiloqüència i èpica de l’òpera seriosa, la buffa és espontània, naturalista, tracta temes quotidians, típicament embolics matrimonials amb final feliç, i el seu element primordial és la comicitat. Des El barber de Sevilla, de Rossini, fins Les noces de Fígaro, de Mozart, passant pel Don Pasquale de Donizetti i la Serva Padrona de Pergolesi. Gaudirem d’una tarda divertida i animada”. Tot seguit, va entrar a escena la pianista, el nom de la qual desconec, doncs al cartell anunciador hi figurava un home. El que us puc dir és que era una noia de cabellera rossa i arrissada i ulleres de rateta sàvia. Semblava més aviat tímida, tot i que a mida que l’espectacle avançava, anava agafant empenta. Tocava les peces amb l’alegria i la força per les quals foren creades i fins i tot interactuava amb els cantants, fent-hi broma. A ells, la soprano Laia Camps, vestida amb un senzill però llampant i afavoridor vestit vermell que contrastava amb el seu cabell cargolat i negre, i al Baríton Joan Martínez Colàs els va costar una mica entrar en calor. A ella més que a ell, que des del començament era molt expressiu i es ficava en els diferents papers amb una rapidesa remarcable. Però quan ho van fer la cosa fluïa amb una harmonia remarcable. Per als poc avesats al gènere operístic, no hi havia possibilitat de perdre’s. Entre peça i peça, una veu en off amb un dolç accent italià ens anava guiant pels viaranys llunyans de la òpera del segle XVIII. Sessió plaent, amb peces fàcilment identificables per a tots els públics. Un públic respectuós i agraït. En tota la sessió no es va sentir ni un sol mòbil. Algun xiuxiueig puntual, però res comparable al que comença a ser desagradablement habitual entre el públic de més volada com el Liceu o el Palau de la Música. Que n’aprenguin! Moltes gràcies! Tornarem! CHW