Persones amb mobilitat reduïda: la minoria expulsada dels carrers de Barcelona

A començaments d’aquest segon any pandèmic, les autoritats municipals encarregades de la mobilitat ciutadana van regular la deambulació homicida dels patinets, obligant-los a circular pel carril-bici. Un perill menys per als soferts vianants. Gràcies de tot cor! Està molt bé que les autoritats de la nostra ciutat s’esmercin en fomentar els desplaçaments “nets”. Tots hem estat testimonis de la millora significativa de la qualitat de l’aire durant el període més sever del confinament. Omplir els pulmons d’oxigen a la Diagonal en plena hora punta fou una experiència inoblidable. Repetible? Perdurable? N’hi hauria prou amb fer algunes renúncies, cosa que ja hem vist durant aquesta pandèmia que sembla estar totalment exclosa del nostre imaginari mental. La majoria mana. O el col·lectiu que fa més soroll o està més de moda. Els altres, els que hi som, però en minoria silenciada, sembla que no existim. Em refereixo a les persones amb mobilitat reduïda que caminem amb dificultat, quan no anem amb cadira de rodes o amb scooters per a invàlids. Esquivar les protuberàncies de les voreres, algunes causades pel creixement de les arrels dels arbres ornamentals, d’altres simplement causades per l’envelliment del paviment, esdevé per a nosaltres un autèntic esport de risc. Després que les autoritats municipals decidissin rescindir el contracte amb l’empresa de lloguer de scooters elèctrics (Looper), vaig decidir adquirir-ne un de propietat. A causa d’una paràlisi cerebral, camino de manera inestable, sobre tot haig de pensar en cada pas que faig per no ensopegar. Vaig fer sort i en vaig trobar un de segona mà a bon preu. La lògica em deia que havia de circular pel carril-bici, on el paviment és més pla i regular. Tot i així, vaig preguntar a un agent municipal quina era la norma. Per sorpresa meva, em va respondre que havia de fer-ho per la vorera. Així ho faig escrupolosament des d’aleshores. A risc que un esborrany faci desequilibrar les tres rodes del meu vehicle i em faci caure per terra, sobre tot quan haig de creuar algun carrer. I és que circular per les voreres del barri de Sant Gervasi, s’ha convertit en un esport de risc. Les llambordes del paviment envellit sovint sobresurten a causa de l’assentament natural del sòl. Per no parlar de les arrels dels arbres, algunes de les quals han crescut tant que han deformat les voreres, convertint-les en autèntics circuits de muntanya russa. I ja no diguem quan cal travessar un carrer! Cert, que les vorades dels passos de zebra estan rebaixats i assenyalats amb un paviment diferenciat, fàcil de detectar per als qui pateixen una discapacitat visual. Però l’ús els ha tornat tan irregulars que hem de fer autèntiques maniobres per a no bolcar amb el nostre vehicle. I tot i així, a mi ja m’ha passat tres vegades en dos anys. Jo, que soc la prudència personificada! Segurament em respondreu que aquest és un problema de minories. Que el panorama actual està com està i que no és el moment per a inversions econòmiques. Potser sigui així. Potser és infinitament més important gastar-se els pocs calers de la caixa en obres faraòniques com l’allargament de la xarxa de tram, un mitjà de transport que molts urbanistes consideren inadequat per a grans ciutats com la nostra. En una societat que es pugui dir democràtica, la majoria sempre ha d’ésser escoltada. Ho vulguem o no, la demografia ens diu que la població envelleix a passos de gegant, i per tant, cada vegada hi ha més gent amb dificultats de mobilitat. Ja sé que nosaltres, el col·lectiu de discapacitats, som la minoria silenciada: ningú no vetlla per la nostra independència com a éssers humans. Aquesta pandèmia ens ha demostrat que tampoc importa molt la nostra existència i encara menys el nostre benestar. Però la demografia és implacable i escriu el futur: un futur amb una majoria de gent gran, és a dir, amb problemes de mobilitat. De què ens servirà aleshores el fet que hi hagi una extensa xarxa per a patinets i bicicletes? Tendim a reaccionar només davant d’allò que ens pot afectar directament. Precisament! Si no voleu tenir-nos en compte, dibuixeu-vos a vosaltres mateixos en el futur! Cristina Harster Wanger