Un rau-rau anomenat ànima

Obro els sentits al món després d'un son reparador, admeto, gràcies a l'ajut d'unes pastiilles naturals.

El meu cos es posa en marxa sense necessitat que la meva raó, encara no del tot desperta, li ho ordeni: 80 abdominals, comptant les "normals", les obliqües i les inverses, bones per fer anar el diafragma, element indispensable per cantar, principal distracció durant aquets dies de confinament.

Avui noto molt menys els efectes de la quimio de la setmana passada, ¡bieeen!. Podré fer la propera, d'aquí dues setmanes? Ja ho veurem, no cal pensar-hi ara. Si és que sí, perfecte, emprenyarem "l'alien" que està adossat al meu estòmac, si és que no, també, descansarem uns dies més.

A vegades dubto que hi sigui encara, el meu tumor amorf, perquè fa temps que menjo com una llima. Encara tindrà raó la meva mestra de cant; fa uns mesos, en acomiadar-me de la lliçó setmanal, em va dir mirant-me als ulls: "el teu mal ja no hi és, i no tornarà".

El cert és que d'ençà m'he anat recuperant poc a poc; la meva fisio diu que torno a tenir una "bola" considerable als bíceps i molta més força en general. Fa molts mesos que no caic, en part gràcies al meu supervehicle, en part a la millora de la meva estabilitat. Continúo caminant, sempre que puc.

Fa unes setmanes que també sento un rau-rau a la panxa. No és pas dolent, tot al contrari: és el rau-rau de la il·lusió. Serà l'ànima que està contenta? En té motius: el tractament va de primera, tinc un pis preciós per a mi sola al costat de mon germà i sobre tot el tinc a ell, el meu company de fa uns mesos, però és com si ens coneguéssim de tota la vida. Maxambrament total!

Aquests dies estem separats físicament; el meu sistema immunològic és feble a causa de la quimio i no em puc arriscar a haver de tenir un altre front obert. Però ens enviem missatges de whatsapp, ens parlem a través del telèfon. Fins i tot ens veiem per videotrucada. Tot i separats, tinc la sensació que som un, i remem en la mateixa direcció.

Aquest matí, tan bon punt he estat conscient, el meu rau-rau ha vingut a visitar-me amb més força que altres dies: "vinga! Amunt! Que ahir ja vas enllestir la traducció al castellà d'aquell capítol tan llarg del teu llibre! Només te'n falten dos!"

D'aquí una estona aniré a donar un tomb per prescripció facultativa armada amb un document estés per un amic neuròleg. Com a afectada de paràlisi cerebral, necessito moure'm si no m'encarcaro. A la tarda cantaré, baixet, "bist du bei mir", aquesta mena de cantata que alguns atrdibueixen a Bach. Ho faré intentant no donar pel sac al meu veinat, menys acostumat que no pas jo a les frustracions quotidianes.

I el meu rau-rau, jo li dic "ànima", es posarà encara més content en:

"veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort". (Joan Salvat Papasseit)