Els Reis d'Orient porten el "Nadal"

"¡Eso de la Mirra ya no se lleva!", vociferava l'ovelleta de l'anunci als Tres Reis d'Orient. Llàstima que el el carbó tampoc, perquè als nens no se'ls ha de traumatitzar per molt malament que es portin. Però bé que els hagués anat als països dependents del Gas de Putin!

El que sí ha comparegut puntualment com cada any és el Premi Nadal. I, també habitualment com des de fa uns anys, se l'ha endut una escriptora consagrada. Maruja Torres sembla haver obert la bossa de Mary Poppins que tenen tots els novel·listes de prestigi i ha trobat un tema amb el que no podia fallar: les peripècies de la "divine gauche" (o dels intel·lectuals de moqueta i wisky Chivas) semblen ser una aposta segura per a engatussar un jurat melancòlic d'un temps passat on el sol fet de saber (o fer) el francès i haver llegit "el Libro Rojo de Mao" ja eren garantia suficient per obtenir el Carnet de persona Culta.

No és el primer Premi dels Grossos que obté. L'any 2000, sense anar més lluny, es va fer amb el Premi Planeta. Aquell cop la novel·la es deia Mientras Vivimos.

Precisament per haver viscut els aconteixements d'una Espanya que començava a ser conscient de sí mateixa i del lloc que ocupava en el món, a Maruja Torres, ningú li pot discutir el seu lloc dins de la història recent de la nostra literatura. Ni a ella ni a altres noms que ja no es proncuncien gaire sovint, perquè llurs portadors van caure en el camí víctimes de la pressa que tenien per viure. Jaime Gil de Biedma restarà viu en el record del seu amic Carlos Barral i tants d'altres. Però el temps passa inexorablement i ara més que mai és el moment de donar pas a les noves veus que volen parlar i no poden perquè el "momentum" no és el més propici per tenir la força que tenien ells per ser com eren, encara que no volguessin ser res.