Amor és paciència

"Amor és paciència" em diu ell a través del telèfon. Parlem d'una amiga meva; va tenir la dissort de pertànyer al 50% de persones amb paràlisi cerebral que tenen la part cognitiva també afectada. La meva amiga i jo ens vam conèixer al centre especial on jo havia anat de petita. Hi vaig tornar fa un parell d’anys, a fer una xerrada sobre La Galeria dels Quiets/ La Galería de los Inmóviles, el llibre on reflecteixo la meva experiència com afectada per aquesta punyetera condició neurològica que pot arribar a ser molt invalidant, tot i que a mi em va afectar bastant lleument. Després de la xerrada, ella se’m va acostar i em va demanar si li donava la meva amistat i el meu número de mòbil. Vaig accedir a les dues coses. Amb recança, cert. “Però què fas? Aquesta noia no hi és tota! I si s’enganxa a tu com un xiclet i no et deixa en pau?”, em vaig dir aleshores. I així va ser. Matí, tarda, nit. De vacances, en una reunió per zoom, treballant...Paciència! “Necessito veure’t!”, em deia de tant en tant. I jo agafava el meu pas insegur i pujava a la muntanya dels jueus amb transport públic per calmar les angoixes de la meva amiga. De vegades inútilment, perquè un cop arribada al castell on la tenen tancada, em barraven l’entrada: jo no havia anunciat la meva arribada. I tant que ho havia fet! Però la persona que va rebre el meu anunci telefònic no el va enregistrar a la llista. I aquest lloc està més vigilat que el propi Pentàgon! “Som els representants legals de moltes de les persones que hi viuen! No ens la podem jugar!”. Aquest estiu la meva amiga em va suplicar que l’anés a trobar urgentment. Quan hi vaig arribar vaig descobrir les seves intencions reals: es volia escapar amb mi; encara que només fos per anar a prendre una Coca-Cola zero, és diabètica, al bar de l’Estadi Olímpic, a escassos metres de la residència. Jo no em veia amb cor d’assumir tanta responsabilitat i cuidar d’ella, jo que tinc també les meves limitacions. Però la meva amiga, tenia tantes ganes de volar, encara que fos durant una estona! La majoria dels seus amics eren de vacances amb llurs famílies. Però ella no. A ella només la treuen de tant en quant, molt de tant en quant. Els pares són grans i viuen fora de Barcelona, la germana està embarassada... La resta del temps ella pensa amb mi: “jo vull ser com tu!”, em diu per telèfon, pel Facebook, pel correu electrònic, pel WhatsApp...Ni “ell” em contacta tant! Sobretot des que va entendre que soc un esperit lliure i m’ha de deixar volar. Sap que una hora o altra aterraré a l’ampit de la seva finestra, uns moments... L’amor de la meva amiga m’ofega. Jo no vull ni puc ser un model per a ningú. És per això que vaig decidir tallar el fil que ens unia... D’ençà, la sento picar a la porta cibernètica de les escasses entrades que li he deixat obertes. M’envia fotos que ja m’ha enviat, paraules que ja m’ha dit. “No llegeixis els seus missatges. Ella no pararà mentre es doni compte que ho fas”, em diu ell. “Amor és paciència”, li contesto utilitzant les seves pròpies paraules. Paciència que no van tenir els seus pares, els seus educadors. Si l’haguessin tingut, a hores d’ara la meva amiga ja sabria que, tot sovint, el silenci és el millor regal que es pot fer per amor. CHW