Aquests dies desfilen pels mitjans de comunicació autoritats sanitàries municipals, autonòmiques, nacionals justificant per activa i per passiva les mesures de distanciament social per acabar de doblegar la funesta corba d’infectats, d’hospitalitats i de morts amb què la pandèmia del COVID-19 insisteix en fustigar-nos.
Ara com fa sis mesos tal normativa és erràtica, de vegades fins i tot contradictòria. Les autoritats insisteixen una i una altra vegada que la gent és molt inconscient, que no respecta el distanciament social, etc., etc. És només darrerament que algú dels “suprems sacerdots de la pandèmia”, gosa entonar tímidament el mea culpa, “potser sí que vam desescalar massa de pressa” – esgrimeix tímidament – “però és que la gent no té seny i es pensa que això és un joc de rol”, acaba insistint indefectiblement.
Certament. Està clar que a la nostra estupiditzada societat del ben estar, el concepte “perill” ha quedat arraconat pels jocs cibernètics. Hem perdut fins a tal punt l’instint de supervivència, que ens sabem immortals. La prova és, per exemple, que els consells de no parlar pel mòbil mentre conduïm ens rellisquen, la crida a dominar les emocions ni l’escoltem. Resultat: degoteig constant de morts a la carretera, a les llars per culpa de la violència de gènere...Però “les coses són així!”, ens diem, no com una percepció de la realitat objectiva, sinó com la voluntat que ens dicta el nostre caprici individualista.
“Per una reunioneta familiar, no passa es!”, “Exigeixo anar a l’enterrament del meu avi putatiu, del meu cunyat, del...!”, ens passa pel cap més sovint del compte quan algú ens confronta a la fredor de les normes establertes, sovint a cops de dubte.
“No es poden conculcar les llibertats individuals!”, “al Nadal hi ha d’haver una treva per tal que les famílies es puguin reunir!”, calmen alguns amb el lliri a la mà; com si aquest maleït virus coronat entengués del cansament, de les necessitats afectives de la gent a la qual ataca.
En una societat maniquea com la nostra, que fa segles que va oblidar allò del “justo medio” i de la prudència que pregonaven els il·lustrats, la reacció dels regents oficials de les nostres vides, no es fa esperar: “que es tanquin tots els llocs que afavoreixin el contacte social en un entorn lúdic”!: bars, restaurants, gimnasos.
L’altre dia, escoltant la ràdio, vaig sentir un responsable de la sanitat que argumentava:
“Tanquem els gimnasos perquè són un punt de socialització, la gent quan surt de la sala de fitness s’ajunta perillosament per comentar ...”.
Comentar, què?, em vaig preguntar estorada. Per a mi el meu gimnàs no té res de lúdic. És el lloc que necessito per mantenir el meu cos tonificat, per treballar el meu equilibri, per corregir els meus passos evitant caigudes com la que vaig patir fa sis setmanes, quan el meu cervell es va descuidar uns segons de controlar els meus passos, el meu cos va caure i em vaig trencar el canell esquerre. Res de greu, si no fos perquè...
Tinc una paràlisi cerebral – lleu però la tinc – i necessito anar al gimnàs com l’aire que respiro. Altrament, el meus músculs es tornen espàstics, que vol dir que assoleixen un grau de rigidesa tal, que em dificulta molt executar els moviments que necessito per fer-me el menjar, per fer anar el meu ordinador de filòloga i escriptora, ... En definitiva, per mantenir els avenços en la meva motricitat que tant esforç i anys d’entrenament m’han costat assolir. Sobre tot ara, que estic a punt de vèncer definitivament el meu segon càncer.
És clar; em podríeu dir que faci els exercicis a casa. I ja ho faig: vuitanta abdominals de bon matí, flexions, “sentadillas” per enfortir els quàdriceps...A més de classes de cant/logopèdia on-line per millorar la meva intel·ligibilitat a l’hora de parlar. Però no és el mateix.
Durant el confinament, un amic neuròleg em va estendre un document oficial que m’habilitava a sortir una hora al dia per poder caminar. El meu germà i jo fèiem llargues rutes: ens coneixem tots els confins del nostre barri!
En tornar a obrir els gimnasos, jo vaig ser la primera en escriure una carta a la direcció del meu, recriminant-los que considerava que en aquell moment no es complien prou estrictament les normes d’higiene per a la prevenció del COVID-19: ningú no netejava els aparells després de fer-los servir. Això passava en un gimnàs dels grans, en el petit on anava cada setmana a fer fisioteràpia es complien escrupolosament tots els protocols. De seguida es va posar fil a l’agulla.
En definitiva: paguem justos per pecadors. No vull ni pensar que paguem – alguns més durament que altres – la ineptitud dels nostres governants. Senyors, encara no heu entès que això va de salut i no de política? Si no ho feu vosaltres, com voleu, doncs, que la població entengui que estem en un canvi de cicle: que res no serà igual a partir d’ara?
Cristina Harster Wanger
No hay comentarios:
Publicar un comentario