DIA DE REIS A LA RESIDÈNCIA DE LA MEVA AMIGA

Aquest dia de Real Pandèmia l’hem passat com millor hem sabut, hem volgut o hem decidit. Per això la llei ens atorga el dret suprem del Lliure Arbitri, un dret fonamental. Alguns ho han fet en família; complint – o no – les normes anti-COVID. D’altres ho hem fet en solitari, perquè així es donava, perquè som prudents i respectem les normes de les autoritats en la matèria, perquè no volem estirar més el braç que la màniga. Les raons són tantes com ments hi ha en aquest món. Això sí: sempre i quant siguin ments legalment autoritzades per decidir sobre les seves pròpies accions. I és que aquest dret, que ens sembla a tots tan fonamental i natural, és sistemàticament violentat quan es tracta de persones la discapacitat de les quals és massa evident per ser considerades autònomes, ni que sigui simplement per fer valer les seves preferències. La meva amiga té quaranta i escaig anys i és diabètica. I també: forma part d’aquest cinquanta per cent de les persones a qui la falta d’oxigen en el moment de néixer li va provocar una Paràlisi Cerebral que, a banda de deixar-la en cadira de rodes de per vida, va afectar també l’enteniment, condemnant-la a ser una nena eterna. Una nena que sent, raona i opina, com qualsevol nena de la seva edat mental. Aquest matí m’ha enviat un WhatsApp; jo encara era al llit, avui sola. Cap a les tres de la matinada, la teleassistència s’ha posat a bramar com una desesperada: “no hay suministro eléctrico. Conecte el suministro eléctrico!”. I, és clar, m’he despertat de sobte. Com a bona mig Suïssa que sóc, de seguida m’he preocupat: “Ostres! Els Veïns! Pobres! S’hauran despertat també a causa de l’insistent missatge?”. ¡Com si a mi no em tinguessin en vetlla com un mussol cada vegada que les “nenes” del pis de dalt aprofiten l’absència del seu progenitor per muntar una festeta amb música a tot trap fins les tantes de la matinada! “Haig de parlar amb tu urgentment! Estic desesperada!”, insistia una i altra vegada la meva amiga. No sense mala consciència, li he respost que en aquell moment no la podia atendre, que parlaríem a la tarda. Després m’he preparat un esmorzar de Dia de Reis tot escoltant, i veient pel televisor, un concert de la Filharmònica de Viena gravat al temple de la Sagrada Família. Era tan bell l’espectacle de llums i so que ho he volgut compartir amb les meves principals amistats. No pas amb la meva amiga de la Residència: allà la cultura no hi entra. No acabo d’entendre per què; com sempre m’han dit els més grans de la família: “la cultura et pot ser un gran consol; perquè per gaudir-la no cal poder córrer i saltar com una daina, ni saber fer filigranes amb les mans”. El pare em va llançar un repte abans de marxar per sempre: “ho has de fer entendre a les persones que els cuiden”. Però no hi ha manera: serà perquè aquests assistents estan dis-ca-pa-citats per captar la subtilesa d’una obra d’art, i encara més per fer-la entendre a les persones que cuiden? He sortit al parc per gaudir de la brillantor del dia. Encara que aquesta bonança en ple gener sigui tan estranya que faci témer desastres climàtics irreversibles. A l’hora convinguda he videotrucat la meva amiga. Confesso, em feia molta mandra: el seu món i el meu són tan diferents! La meva amiga em diu sempre que voldria ser com jo. De vegades, arriba a tenir una tal fixació amb mi que m’angunieja. De fet, he hagut d’arribar a l’extrem de restringir-li les trucades. Suposo que en el fons em fa cosa que es compari amb mi. No! Ella i jo no tenim res a veure. I, per fi, se m’ha rebel·lat el gran problema: el metge de la residència li havia donat permís per prendre una mica de Tortell de Reis, a pesar de ser diabètica. Però com avui és festa i el personal que l’atén al menjador, és un altre i no la coneix, han vist anotat que la meva amiga té aquest problema i l’han deixat sense postres reials. “Truca la directora!”, “Explica-li el que ha passat!”, m’ha suplicat en uns quants missatges més després que jo donés per acabada la conversa. Definitivament, els meus amics, els meus metges, els meus rehabilitadors tenen tota la raó quan em diuen: “No hi tens res a veure amb aquest món. Ja has escrit i publicat la teva experiència. Centra’t en el teu nou projecte literari.” CHW