A Lluís Llach, si és que sap escoltar una música que no sigui la seva.

T'admiro des que sóc petita i anava a una escola especial al peu d'una muntanya que no tenia res de màgica. El meu cor guarda memòria d'una parenta teva, aleshores la meva mestra. Sempre ens va tractar amb molt de respecte, com si no tinguéssim cap problema físic.

Et vaig continuar admirant quan vaig fer el salt a l'escola "normal ". Vas ser el meu confident durant l'adolescència, quan els meus companys trobaven qui donés resposta als seus primers "t'estimo ". Jo vaig haver d'esperar alguns anys més per obtenir-les, però van acabar arribant, per dues vegades.

¿I ara haig de sentir-te dir "t'odio", en ple temps de la globalització, quan els valors que van formar la nostra civilització mediterrània s'estan esfonrant sota capes de superficialitat?

Gràcies a tu vaig aprendre que els somnis són lliures i que ningú no pot imposar els propis als altres.

I ara em vols inocular el teu com si fos l'únic possible? Pretens fer-me creure que la resta és millor que la suma? Que hem de perdre bous i esquelles perseguint una fata morgana que no té cap possibilitat en el món real? Has oblidat que la llibertat viu a l'ànima, i no fa cas de barrots, ni de lleis, ni d'imposicions?

Pregunta a un supervivent de l'holocaust nazi, i segurament et respondrà que la seva ànima sempre va ser lliure. Pregunta a qualsevol ànima víctima de qualsevol dictadura. No creus que menystens el seu patiment quan t'hi vols comparar per justificar la teva lluita?

Ja no et reconec, far emocional de la meva infantesa! No serà que t'ha posseït l'esperit autoritari del teu avant-passat? Des de quan es poden establir els somnis per decret emocional d'uns quants ?